domingo, 30 de octubre de 2016

TRENES TALLADES, RECORDS D'UNA NENA DE RÚSSIA







TÍTOL: TRENES TALLADES,
RECORDS D'UNA NENA DE RÚSSA

AUTORA: ROSER ROSÉS                                               

EDITORIAL: CAL·LÍGRAF

ANY D'EDICIÓ: 2016



Sinopsis: "Trenes tallades. Records d'una nena de Rússia", és el relat corprenedor dels anys d'exili forçat de la Roser Rosés, una nena de 12 anys, que l’any 1938 va ser enviada pels seus pares a la URSS per a salvaguardar-la dels estralls de la Guerra Civil,  del que va tornar l’any 1947 convertida en una dona amb una sensibilitat i una formació incompatible amb l’Espanya franquista.
 
És la història lúcida, tendra i intensa d'una infantesa i adolescència marcades per les guerres que ha tardat molts anys en poder ser explicada. 
 
«Quedaven enrere a l’URSS set anys i mig de la meva vida, set anys i mig de vivències inimaginables a través dels 12.000 quilòmetres de desplaçaments i perilloses evacuacions que havia hagut de fer a causa de la maleïda guerra; allà quedaven una part de la meva infantesa i tota la meva adolescència, en una estada que havia esdevingut molt més llarga del que ningú havia previst, en aquell immens país. M’emportava amb mi uns estudis, unes alegries —poques— i molta dissort. I la sensació de sentir-me forta i afortunada per haver sobreviscut a tot.»
 
 
Aquesta autobiografia és magnífica, m'ha encantat. La història de na Roser Rosés és digna d'admiració, per tot el que conta i recorda d'aquell infern, tant com la forma de fer-ho. La narració és agradable, fluïda i molt propera, encara que també utilitza expressions molt catalanes que fins i tot, he hagut de cercar al diccionari, però sense fer feixuga la lectura, fent-la encara més original i única.
 
La composició del llibre m'ha semblat molt encertada per la composició de la introducció i l'epíleg, amb forma d'entrevista directa amb na Roser Rosés, una forma més personal d'explicar tota la història. Al principi pot semblar que no serà una narració dura, més bé sembla un viatge turístic fet per una nina de 12 anys però, a mesura que tot avança, es pot apreciar perfectament la foscor que s'aproxima, cada cop més ràpid. Pensar que milers de nins i nines espanyols varen marxar per fugir de la pròpia guerra del seu país, per anar directament a una altra encara més gran, com va ser la Segona Guerra Mundial, és aterrador.
 
 
 
 


 
La presència de fotografies facilita molt la lectura al lector, ja que gràcies a elles pot captar perfectament l'atmosfera de tots els viatges que fa fer na Roser al llarg de tot el seu exili. Hi ha una en particular al principi del llibre, que crec que capta molt bé la essència de tota la seva autobiografia; es una fotografia en blanc i negre de na Roser amb les seves trenes o trunyelles tallades, un símbol clarament de la guerra, i principalment del llibre, donant així el seu títol.
 
 
D’altra banda, tal i com l’autora explicar al final del llibre: “La meva intenció no ha estat, en cap moment, dramatitzar els fets tan difícils que m’ha tocar viure ni expressar victimisme, malgrat que, com milers i milers de persones, he estat un víctima innocent més de les dues guerres”. En efecte, Rosés narra la història amb una gran serenor, lucidesa i pau interior, la qual cosa resulta cent vegades més punyent per al lector que qualsevol dramatització. 

Quan vaig acabar el llibre em va venir la sensació de que volia conèixer més la història de la protagonista, no tant la vida passada, sinó la present, com li ha anat tots aquests anys, tenint en compte el  passat que la va marcar per sempre. El llibre menciona breument com està vivint actualment amb tota la seva família, però m'ha faltat molt més, encara que és bastant comprensible la falta de documentació de després, sabent tot el que va passar.



 
 
 
És un llibre preciós que tothom hauria de llegir, per la seva bellesa i crueltat, per saber el mal que fan les guerres i com poden canviar vides senceres en qüestions de segons. Aquesta dona és clarament un exemple de superació personal, per part meva té tota l'admiració del món.


martes, 11 de octubre de 2016

LA PELL FREDA








TÍTOL: LA PELL FREDA

AUTOR: ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL

EDITORIAL: LA CAMPANA







                                   
 
Quan el van desembarcar a la platja amb una xalupa, el va sorprendre que l’únic habitant de l’illa no sortís a rebre’l. Però aviat descobreix que apareixen cada nit molts visitants misteriosos i amenaçadors. Des d’aquest moment, la seva vida -que haurà de compartir amb el brutal Batís Caffó i Aneris, la de la pell freda- es converteix en una lluita frenètica amb ell mateix i amb els altres, on es barregen els sentiments de rebuig i de desig, de crueltat i d’amor, de por i d’esperança.
 
 
                                                                                                        RESSENYA
 
 
"Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament prop d'aquells qui estimem"
 
 
 
 
 

"La Pell Freda" és una novel·la apassionant, repleta d'intriga i d'aventura que, al mateix temps, ens fa experimentar els grans interrogants de la condició humana. El rebuig a lo desconegut, el desig, la crueltat, l'amor, la por i l'esperança, són només algunes de les fases d'un viatge al centre de les pròpies experiències humanes, que ens obliga a replantejar-nos no només la nostra mirada sobre el món sinó, sobretot, la mirada cap a l'exterior i tot allò que ens envolta.
 
L'argument és molt simple i senzill, però molt inquietant per la presència només de tres personatges principals, els quals podrem veure créixer i evolucionar d'una manera asombrosa. Sobre la temàtica podria estendre'm fins a l'infinit, ja que l'autor parla sobre moltíssimes coses diferents, però la principal és que el llibre inclou contínues reflexions sobre la condició humana i sobre l'evolució de la conducta de l'ésser humà a nivell individual i social. Llegint sobre l'autor, vaig descobrir que era antropòleg i no escriptor, la qual cosa va encaixar totes les raons del perquè d'una trama tan antropològica, envoltada dins la conducta de l'ésser humà en diferents entorns i situacions.
 
 
 
 
 
 
Segurament podria dir-se moltes coses de La Pell Freda, ja que són nombroses les perspectives des de les quals pot ser valorada i analitzada. No em cap dubte que aquesta multiplicitat d'interpretacions sigui que, abans de res, al fet que no pertany a un gènere perfectament delimitat. En un primer moment sembla que estiguem davant un relat fantàstic o de terror, però aviat descobrim (doncs l'autor ho deixa clar ràpidament) que el que llegim està travessat a més per altres propòsits no tan fàcils de situar.
 
També destacar els jocs de paraules que emplea l'autor en referir-se a la criatura que viu amb ells en el far com Aneris (escrita a l'inrevés forma la paraula Sirena) i als de la seva espècie com Citauca, (Acuàtic llegida a l'inrevés). I per descomptat la més evident, el coprotagonista Battís Caffó, tot junt és batiscafo (tipus de submarí). Bastant original e interessant.
 
 
 
 
 
El que més m'ha agradat ha estat la complexitat de la història, encara que el seu argument és molt simplista. L'ambient tan claustrofòbic i tenebrós, amb les perfectes descripcions tan misterioses del paisatge marí i l'illa, fan una combinació de ritme de lectura ràpid i inquietant. De vegades, pot resultar repetitiu, ja que la història transcorr en un mateix escenari, amb molt pocs personatges i amb poca acció. El final em va deixar una mica freda, sobretot perquè no vaig entendre molt bé què volia transmetre amb ell l'autor.
 
 
Un altre tema bastant impactant dins el llibre, és la relació que té el protagonista i en Caffó amb n'Aneris. Des de pràcticament el començament de la novel·la, ja és pot apreciar la relació tan estranya, tensa i complicada que en Caffó i n'Aneris tenen, ell tan sols la vol com un serva i objecte sexual, mentre ella com que no és humana i té la part de monstre tan diferent, aporta un punt de vista de indiferència, fins que arriba el protagonista. Realment el protagonista es va enamorar de ella, o tan sols la volia per complaure els seus desitjos? Va florir l'amor d'ella per ell també? Tal vegada sí, o tan sols només necessitaven tenir un poc de companyia sentimental i carnal.
 
És mentida: el setè dia el bon Déu no va descansar. El setè dia la va fer a ella i ens la va amagar sota les onades."
 
Per acabar crec que el punt més fort de la novel·la és el descobriment dels seus personatges a les solituds humanes i la por a lo diferent, que ens obliga a cercar el nostre vertader jo. El punt menys fort de la novel·la, és que no arribam a conèixer realment a fons que són els "granots", ni els seus ideals, encara que això ajuda a crear més misteri a la trama.

Una novel·la de ciència- ficció amb molts de temes controvertits, bastant original, amb un ambient claustrofòbic i d'una lectura ràpida i entretinguda.


 

martes, 4 de octubre de 2016

LOS GIRASOLES CIEGOS


  
                                                    LOS GIRASOLES CIEGOS




AUTOR: ALBERTO MÉNDEZ
PUBLICADA EN EL AÑO 2004 CON LA EDITORIAL ANAGRAMA


Resultat d'imatges de los girasoles ciegos




Esta obra no es otro libro más sobre la Guerra Civil, sino todo lo contrario. No la definiría como una simple novela de ficción histórica, más bien es una novela de ficción histórica de las duras y realistas, aquellas que conmueven de verdad. Trata sobre la Guerra Civil, sí, concretamente sobre republicanos que viven en primera persona las barbaries de la guerra, aunque también hay protagonistas supuestamente del Régimen, pero que detrás de esas máscaras de hierro, podemos encontrar personas de carne y hueso.

El libro está divido en cuatro capítulos llamados "derrotas", por lo que ya se ve el ánimo del autor. En cada una de ellas hay un supuesto narrador que dice haber encontrado los datos (cartas, documentos, actas, testimonios...) debatiendo así muchos temas como la vida, la muerte, el sufrimiento, la lucha, la supervivencia... Al estar dividido en cuatro relatos, podemos pensar que no tienen nada en común entre ellos, pero todos al final, se entrelazan de una manera magnífica para unir todas las historias.


Derrota 1, "Si el corazón pensara dejaría de latir"

En este relato se cuenta como condenan a muerte al capitán Alegría, un traidor del Régimen. Este ha sido el segundo relato que más me ha gustado. Las descripciones del ambiente, los diálogos, la tensión, todo bien unido para crear un capítulo corto pero intenso. Cuando el capitán Alegría cuenta todas las sensaciones que tiene antes de morir fusilado por su propio bando, es totalmente desgarrador, por un momento puedes pensar que hay esperanza pero después te das cuenta de que es nula, de ahí que todos los relatos se llamen "las derrotas". Si me tuviera que quedar con una escena clave, sería cuando llevan a los condenados al encuentro con su propia muerte. Esos minutos antes, dentro de un camión con personas desconocidas, aunque en ese momento no debe importar, porque cualquier muestra de afecto de cualquier persona antes de morir, debe ser oro, aunque sea de un desconocido. Algo tan simple como un apretón de manos, puede aliviar un poco el sufrimiento.

"A mitad de camino, una mano buscó la suya y su soledad se desvaneció en un apretón silencioso, prolongado, intenso, que le dio cabida en la comunidad de los vencidos. Tras la mano, una mirada. Otras miradas, otros ojos enrojecidos por la debilidad y el llanto sofocado. "Perdóname", dijo y se zambulló en aquel tumulto de cuerpos desolados"


Derrota 2, "Manuscrito encontrado en el olvido"

Este ha sido sin duda mi relato preferido de todos. Posiblemente sea el más duro y conmovedor, y también uno de los más interesantes. El relato nos cuenta la huida de un joven republicano de 17 años, con su novia, recientemente fallecida, y su bebé. El hecho de que haya un bebé en la historia, puede ser un factor muy enternecedor para el lector, el cual puede producir más sufrimiento al leer el relato. La dureza del ambiente y la búsqueda de la supervivencia, son los factores claves para la derrota en este capítulo, dónde vemos a un joven buscando desesperadamente alimento para él y su bebé, y un cobijo donde refugiarse del frío. Es totalmente desgarrador ver como el joven sabe que su hijo no tendrá un futuro en el que crecer, ni una madre a la que abrazar. Nunca pensé que esta historia, de tan solo 20 páginas, me pudiera afectar tanto emocionalmente, no solo con las descripciones, que como he dicho antes son aterradoras y muy duras, sino por la voz de la muerte, que podría ser perfectamente un personaje más del libro, acechando en cada página.


"Mi hijo, nuestro hijo, que ni siquiera sabe que fue concebido en el fulgor del miedo, morirá enfermo de derrota"


Derrota 3, "El idioma de los muertos"

Este es el relato que menos me ha gustado de todos, en parte porque me ha parecido un poco repetitivo respecto al primer relato, aunque cada uno tenga sus matices diferentes que los convierte en únicos. En este capítulo, o tercera derrota, un preso, el soldado republicano Juan Serna, cuando descubre el interés que un coronel (presidente del tribunal que debe juzgarle) y su mujer demuestran por el hijo que él conoció y vio morir, habla y habla sobre ese hijo (un chico que murió fusilado por su delitos) y lo convierte en el héroe que quieren sus padres en un intento más de rascar algunos días a la vida. Pero la mentira le termina asqueando demasiado y cuenta la verdad. Verdad que indiferentemente le llevará a la muerte. Aquí vemos un tema muy común, la búsqueda de la gloria y de un héroe inventado, posiblemente para tener más prestigio o buscar diferentes excusas que te salven de tu pena, aunque muchas veces no te sirvan de nada, como en este caso.

"Sigo vivo. No quiero contar el tiempo ni hablarte de lo que pasa a mi alrededor, pero cada vez fracaso más cuando recurro a mi memoria. Poder pensar todo esto es el privilegio de un condenado, es el privilegio de un esclavo"



Derrota 4, "Los girasoles ciegos"

La historia, o la cuarta derrota, que cierra el libro transcurre en la asfixiante vida cotidiana del nuevo régimen. En ella se habla de Ricardo. Un “topo” al que toda la familia protege. Desde el armario en el que vive encerrado contempla horrorizado el acoso que su mujer sufre por parte de un cura, profesor del hijo del matrimonio. Este relato a medida que lo lees puede parecer bastante normal e ordinario, pero el final impacta, aunque ya lo huelas al ser una "derrota". Desgraciadamente, ese es el final que tiene mucha gente que no puede aguantar una guerra, madres y padres que ven como sus hijos tienen que ir a luchar al frente, pero que no saben, ni siquiera, si volverán a verles, o la presión de saber si descubrirán que tienes tus propias ideas, pensamientos, sentimientos, diferentes a las de ellos. Puede que cada uno tenga un bando preferente, pero al menos, hay que conocer ambas historias.

"Que alguien quiera matarme no por lo que hecho, sino por lo que pienso... y, lo que es peor, si quiero pensar lo que pienso, tendré que desear que mueran otros por lo que piensan ellos. Yo no quiero morir que nuestros hijos tengan que matar o morir por lo que piensan"


Su autor, Alberto Méndez, murió desgraciadamente once meses después de la publicación de esta novela, dejándole así sin el sabor de la fama que tendría varios años después, aunque su memoria perdurará dentro de este libro, para siempre.

miércoles, 20 de julio de 2016

LA CARRETERA




                                                           



 
                  TÍTULO: LA CARRETERA

         EDITORIAL: LITERATUR MONDADORI             

                  NÚMERO DE PÁGINAS: 210







                                                                       RESEÑA



"A veces el niño hacía preguntes acerca del mundo que para él no era ni siquiera un recuerdo. Se esforzaba mucho para responder. No existe pasado."
 
Primer libro que leo de este autor y no quiero que sea el último. La historia es fàcil de reponer: un hombre y un chico (así, sin nombres) intentan sobrevivir a la desvastación de Estados Unidos viajando a pie por la carretera. No se sabe específicamente que sucedió como para que todo esté muerto, desolado, cubierto de cenizas, y tampoco importa. Lo revelante es la relación entre esas dos persones que solo se tienen la una a la otra y tratan de apartarse de los grupos caníbales y de los ladrones mientras buscan provisiones para soportar el día a día.
 
Ni el narrador ni los personajes mencionarán el origen de esa tragedia (eso me frustró mucho al principio) en donde los supervivientes están obligados a vagar en búsqueda de alimentos y de elementos que permitan pasar el invierno. A pesar de que lo más importante sea la relación padre e hijo, hay una atención muy minuciosa en las acciones que realiza el hombre. También resulta interesante el contraste entre la inocencia y la bondad del niño frente al estado de alerta permanente del hombre. Hay una concepción de "los buenos y los malos" que el hombre va inculcando. No sé hasta qué punto sirve en una situación tan desesperante como la que están pasando, pero se comprende que el padre trate de protegir al hijo de las divisiones tan confusas que hay. Lo bueno es que los papeles se invierten en muchas ocasiones y es el chico quien educa al padre, dándole un par de lecciones desde su punto de vista infantil.
 
La novela adquiere cierta monotonía gracias a esa única relación que se desarrolla en el libro. Los demás cruces con personas suelen ser violentos o penosos. Un detalle que observé: casi no hay mujeres en la trama y la mayoría de ellas están embarazadas, lo cual me hizo pensar algunas cosas desagradables que es mejor no escribir. No hablan y, si lo hacen (como la única mujer medianamente importante en la novela y a la cual se la deja muy mal parada, para variar), dicen poco y nada. Es curioso.
 
No creo que nadie disfrute leyendo este libro. "Disfrutar" es una palabra que no encaja con este libro. Es una novela que se sufre, se padece. Se sobrevive a cada escena llena de cenizas y de ese frío que era "capaz de romper rocas". Aunque una vez que concluye, se puede reflexionar en paz sobre la condición humana y el fino hilo de esperanza que atraviesa la obra.
 
En mi caso, yo lo pasé muy mal leyendo la novela, rompiéndome la cabeza constantemente por intentar averiguar las respuestas de las preguntas que rondaban en mi cabeza durante toda la lectura. Al leerla no pude dejar de pensar en el suicido. ¿Por qué no acabaron por suicidarse los protagonistas, ante la situación tan fuerte que estaban viviendo? A mitad de la novela podemos ver como hay ciertos momentos en los que el protagonista piensa en la opción del suicidio como su única salida hacía la calma, pero nunca lo llega a cometer. ¿Por qué? (Otra vez). Por su hijo. Porqué el padre siempre quiere lo mejor para su hijo y quiere que tenga una vida feliz, aunque ello conlleve tener que sobrevivir ante esas condiciones tan extremas. La esperanza es lo último que se pierde en la novela y eso es lo bonito de descubrir, entre todo el halo de destrucción, ceniza y muerte que hay en el libro. Yo creo que solo por eso ya merece la pena leer a McCarthy.
 
 
 "Y luego, ya a oscuras: ¿Puedo preguntarte algo?
Naturalmente.
¿Qué harías si yo muriera?
Si tú murieras yo también querría morirme.
¿Para poder estar conmigo?
Sí. Para poder estar contigo.
Vale."
 
"Todas las cosas bellas y armónicas que uno conserva en su corazón tienen una procedencia común en el dolor. El hecho de nacer en la aflicción y la ceniza. Bueno, susurró para el chico que dormía. Yo te tengo a ti."
 
 
 
 

miércoles, 1 de junio de 2016

LA PLAÇA DEL DIAMANT



                                                  LA PLAÇA DEL DIAMANT




TÍTOL: LA PLAÇA DEL DIAMANT

AUTORA: MERCÈ RODOREDA                    

EDITORIAL: CLUB JOVE EDITORIAL

NOMBRE DE PÀGINES: 252 PÀGINES








                                     RESSENYA



"I jo amb aquells ulls al davant que no em deixaven com si tot el món s'hagués convertit en aquells ulls i no hi hagués cap manera d'escapar-ne."
Una autèntica delícia des del principi fins al final. Es tracta d'una novel·la plena de sensibilitat que emociona moltíssim gràcies al talent narratiu d'una escriptora, que, com a tècnica narrativa és capaç de camuflar totes les seves ideologies, tant polítiques com sentimentals sota un llenguatge emblemàtic. La novel·la tracta diferents temes com el masclisme, la segona República, la Guerra Civil i la postguerra. Tot i així, els fets més polítics de la guerra queden molt desdibuixats, al fons, mostrant al lector la conseqüència de tot allò: el patiment de la població, sobretot les dones vídues de guerra i els seus fills que moren de gana.

La narradora de la novel·la, na Natàlia, una dona real de l'època, que explica en primera persona i molt amenament com és la seva vida de casada amb en Quimet i tota les relaciones del seu voltant. Al principi de la trama es pot veure clarament la presència i la manifestació masclista del protagonista masculí, la qual cosa no em va estranyar gairebé gens, ja que durant els anys quaranta a Espanya, el masclisme era molt comú dins la societat (encara present avui en dia). També es pot apreciar com en Quimet transforma completament a na Natàlia, fins i tot llevant-li la seva identitat i canviant-la per una altra, na Colometa, una dona idealitzada pel seu marit.

"Eren morts els que havien mort i els que havien quedat vius, que també era com si fóssim morts, que vivien com si els haguessin matat."

L'escena que més em va impactar va ser quan na Natàlia ha de deixar al seu fill en una colònia de nins refugiats per la guerra. Allà es veu clarament la pobresa de l'època i com la desesperació d'una mare sola amb els seus fills és més gran que la mateixa esperança. L'absència del pare també influeix molt en la família, sense la figura paterna, una família de l'època es pot veure desestructurada, així que el feminisme comença a sorgir i a florir per part de na Natàlia.

A mesura que el llegia anava pensant com s'havia de sentir na Natàlia, amb tota la seva innocència, davant el paper masclista del seu home. Ella sempre es demanava perquè no hi havia justícia, una justícia igualitària per l'home i per la dona. Justícia en l'amor. Justícia en la vida. Amb l'estil impecable i senzill i l'ambient que és capaç de crear na Mercè, podem trobar la majoria de les respostes a totes aquestes preguntes. Això és el que fa aquesta novel·la tan especial i única.

Un fragment que em va cridar molt l'atenció va ser aquest: "Era molt trist que nosaltres, que érem gent de pau i d'alegria, haguéssim de veure'ns embolicats en un tros d'història com aquell. I entre glop i glop de cafè encara em va dir que la història més valia llegir-la en els llibres que no pas escriure-la a canonades." Perquè això és el que ocorre en la nostra actualitat. Per què persones que no tenen la culpa han de sofrir? Per què les persones més innocents són les que pateixen més? Per què hi ha tanta ignorància? Respostes que encara avui en dia ningú ha trobat, i que ni tan sols, es dedicaran a cercar perquè pareix que l'orgull és més important que el benestar humà.

Per acabar volia fer una menció especial al pròleg d'aquest llibre que tant m'ha fascinat. A més a més de mencionar els seus altres llibres fa una menció en particular al català i als seus lectors que em pareix impressionant i meravellosa. "Voldria que tots els que llegissin la meva novel.la participessin en la meva emoció. Em fa contenta pensar que entre tants milers de lectors com ha tingut i continua tenint n'hi ha molts que no havien llegit mai res en català i que és llegint-la que han descobert que la nostra és una llengua civilitzada, culta, important. Em fa contenta així mateix pensar que aquesta novel.la senzilla i humana ha dut el nom de la plaça del Diamant de la vila de Gràcia i amb ell el de Catalunya a tants països llunyans."

I a mi em fa contenta llegir-te a tu Mercè.

domingo, 17 de abril de 2016

JARDÍ VORA EL MAR



                                                  JARDÍ VORA EL MAR



TÍTOL:JARDÍ VORA EL MAR

AUTOR:MERCÈ RODOREDA

EDITORIAL:CLUB EDITOR    
       
NOMBRE DE PÀGINES:171






                                                                    RESSENYA

"A mi sempre m'han agradat molt saber les coses que els passen a la gent, i no perquè sigui un batxiller... És perquè estimo les persones, i els amos d'aquesta casa me'ls estimava. Però de tot això fa tant de temps que de moltes coses ja no me'n recordo, perquè sóc massa vell i de vegades m'embolico sense voler... No calia pas anar a veure pel·lícules a l'Excelsior les temporades d'estiu quan venien amb els seus amics."
 
La històra gira entorn d'un jardí d'una casa d'estiueig situda vora el mar, on el seu jardiner, narrador de la història, hi viu tot l'any. Són sis capitols que es corresponen als estius dels senyors de la casa, alguns amics i veïns que els acompanyen.
 
Rodoreda és gran, molt gran. Amb la seva prosa aconsegueix emocionar al lector d'una manera indescriptible, fent que a vegades pensis que estàs llegint poesia llavors d'una novel·la, per l'elecció de les paraules o simplement la construcció de les oracions.
 
A mesura que anava llegint la novel·la sentia com si jo mateixa estigués en aquell jardí, no domés per les fantàstiques descripcions sinó també pels pensaments que el mateix jardiner volia transmetre, com gaudia fent la seva feina, parlant amb els amos, amb els amics i el sentiment de felicitat que l'envoltava mentre feia el que més li agradava. El seu anonimat m'ha resultat molt intrigant, és el primer llibre que he llegit on no he pogut saber com nom el personatge, com és físicament i domés conèixer els seus sentiments, això ha fet molt més especial la lectura fent que no pugui jutjar una persona, encara que sigui fictícia, pel seu físic i domés pel seu pensament i les seves descripcions.
 
Si hagués d'elegir, domés un personatge elegiria sense dubtar-ho al jardiner. El que més em va agradar d'ell va ser la seva "breu" història d'amor amb la seva dona. Es varen conèixer quan ella tenia setze anys i ell trenta-cinc però estaven molt enamorats. El moment on la descriu és simplement meravellós: Ella sempre duia vestits liles. Tenia els ulls verdosos, menuts, una mica enfonsats i molt lluents, i els cabells llargs i rossos. Sembla una persona senzilla que buscava també una vida senzilla al costat de la persona que estimava. Els dies de pluja, li agradava asseure's al balancí de casa seva per mirar per a finestra.
 
Encara que el llibre no tingui molta acció, els personatges estan bastant caracteritzats per certs sentiments i idees, que fan que al final del llibre et quedin bastant clares les diferències de fer, de pensar i de viure les coses dels diferents personatges.
 
L 'única referència que he trobat al llibre de l'època en que està ambientada la història, és que el senyor Bellom explica que quan era jove va anar a fer fortuna a Amèrica. Per tan, arribo a la conclusió de que l'època en que es desenvolupa l'acció deu ser de principis i mitjans del segle XX. No crec que es desenvolupi al temps en que va ser escrit, ja que en aquell moment a Espanya hi havia la dictadura franquista, i suposo que en algun moment se n'hagués fet referència.
 
En conseqüència de tots els fets de la novel·la, crec que el final del llibre és obert, ja que deixa la història tancada pel que fa a les diferents històries començades al principi del llibre, però totalment oberta pel que fa la vida dels personatges, que a partir d'ara en viuran una de molt diferent.
 
Pel que fa a Mercè Rodoreda com a persona, crec que té molt de mèrit haver nascut abans de la dictadura franquista, haver-la viscuda a l'exili, i haver aconseguit ser una escriptora de tan important renom. A pesar de que a l'època franquista el català va ser censurat totalment, Rodoreda va seguir escrivint en la seva llengua, fet que considero que és una manera més de lluita i de resistència contra aquell sistema que desgraciadament, segueix present en la actualitat. A més a més, estic segura que a l'època de Rodoreda, era molt més difícil que ara escriure llibres i que te'ls volguessin publicar, tan sols pel fet de ser dona. Tot i així, ella ho va aconseguir en moltes ocasions. Crec que devia ser una persona forta i lluitadora pels seus ideals.
 
"El cel es començava a estrellar de debò i, als vespres, se sentia alguna cosa que burxava per les arrels. La primavera ho anava endreçant tot: la rosa al roser i l'ocell a la branca."

Ainhoa Verdú Blasco, 17 d'abril, 2016.


lunes, 11 de abril de 2016

MIRALL TRENCAT



                                                        MIRALL TRENCAT


 TÍTOL:MIRALL TRENCAT        
      
 AUTOR:MERCÈ RODOREDA

 EDITORIAL:CLUB EDITORIAL JOVE

 NOMBRE DE PÀGINES:401






                                                           RESSENYA:


 
Mirall trencat és la història d’una família al llarg de tres
generacions representades per tres personatges femenins: Teresa Goday, Sofia Valldaura i Maria Farriols. Comença amb Teresa Goday, qui va ser la fundadora de la família, casada amb Salvador Valldaura en segones noces.  Quan Salvador i Teresa es casen, se’n van a viure a una torre en la part alta de Barcelona, on trobem un dels elements més característics de tota l’obra, el jardí.  Hi ha teories que expliquen que el jardí retractat en Mirall trencat és una mescla entre els seus jardins de Barcelona, i el jardí on va estar creant amb la seva amiga Carme Manrubia al xalet on vivien a Romanyà de la Selva, "segons el pròleg del mateix llibre".

Podem dividir l’obra en tres parts clarament distingibles.  La primera són els primers divuit capítols, on se’ns presenta als personatges i l’escenari on es desenvoluparà la història.  La segona part està estructurada en vint-i-un capítols i veim que ens trasllada cap a la intimitat dels personatges. La tercera part correspon als últims tretze capítols, on tothom fa una espècie de balanç del que ha sigut la seva vida i un recordatori evocant l’enyorament i la nostàlgia. 
 
Mercè Rodoreda ha sigut una escriptora amb una gran ment literària, en aquesta novel·la podem apreciar la seua mestresa en una obra on la tècnica literària és com de novel·la psicològica, on els propis personatges ens mostren la seva actitud amb els seus propis actes. Cal destacar com a novetat, que Mercè canvia el narrador, deixant de banda la narració en primera persona, optant per un punt de vista múltiple, i podríem dir que el títol de l’obra ben bé podria ser aquesta manera de parlar, ja que es tracta de veure la vida reflectida com en un mirall, un mirall trencat, on cada personatge es reflectix en un troç d’aquest mirall, i tots junts el formen sencer. El que he pogut captar amb més claretat ha estat la funció de la torre, la qual és l’únic element de l’obra que permaneix des del principi fins el final i,  el seu deteriorament va acompanyat del declivi de la família fins que, al final, Sofia decideix tombar la torre per a construir-hi uns pisos.
 
Amb uns personatges cansats de la vida, que potser mai arribaren a ser feliços, Mercè Rodoreda ens trasllada a la Barcelona d’abans de la guerra civil de la mà d’una família carregada de secrets i malenconia al cor.  Una obra que no deixa ningú indiferent.
 
AINHOA VERDÚ, ABRIL DEL 2016.

 

martes, 1 de marzo de 2016

RESEÑA #3 2016


                     ALGÚN DÍA ESTE DOLOR TE SERÁ ÚTIL


TÍTULO:ALGÚN DÍA ESTE DOLOR TE SERÁ ÚTIL

AUTOR:PETER CAMERON

EDITORIAL:LIBROS DEL ASTEROIDE  

PRECIO:18.95 EUROS

NÚMERO DE PÁGINAS:248 PÁGINAS


 
El narrador de esta novela, es un adolescente inteligente y precoz, ha terminado el colegio y durante el verano trabaja en la galería de arte que su madre tiene en Manhattan y en la que casi nunca entra nadie. Pese a haber sido admitido en la prestigiosa Universidad de Brown no está seguro de querer ir; lo que de verdad le gustaría es comprarse una casa en el campo y pasarse el día leyendo, sin ser molestado; detesta relacionarse con gente de su edad, a la que evita y con la que piensa que no tiene nada en común. La narración de James nos ofrece una sarcástica y divertida mirada sobre su confusa vida, sobre cómo su desestructurada familia y su psiquiatra tratan en vano de ayudarle, o sobre cómo intenta, torpemente, aclararse y salir de su aislamiento.
 
 
                                                                RESEÑA
 
 
Lo que más me llamó la atención de esta novela fue su sinopsis, y la sensación que tuve con el narrador de empatía. El narrador del libro nos cuenta como no se siente integrado en la sociedad ya que él piensa que todos los demás no le entienden y no tienen los mismos gustos ni pensamientos que él siente, por ese motivo se aísla de la gente y busca la felicidad en su refugio personal, que en este caso es la literatura. No creo que haya sido la única persona que se haya sentido identificada con James, si no también muchos otros lectores constantes, porque eso es lo que muestra el libro, una imagen de la literatura, que aparte de ser arte es también un refugio de aislamiento y seguridad para muchas personas.
 
Muchas veces he pensado hacer lo que quiere hacer James en el libro, comprarme una casa en medio del campo (dentro de algunos años) y pasarme todo el día leyendo, alejada de toda la sociedad y la mugrienta ignorancia de algunas personas, pero, obviamente resulta imposible si quieres crear un futuro seguro, con estudios y con un trabajo para mantener a tu familia y tu casa. A no ser que te pidas un año sabático, obviamente.
 
El caso de James es bastante/muchísimo más extremo que el mío o el de otras personas. Él tiene la ayuda de una psicóloga que intenta guiarlo por el camino de la sociabilidad y el apoyo de sus familiares, ya que procede de un núcleo familiar roto por el divorcio de sus padres cuando él era apenas un bebé. También creo que estos casos son difíciles de guiar sin el apoyo de amigos cercanos, que siempre están ahí para todo lo que necesites, pero en el caso de James, esos amigos son nulos, ya que se encuentra solo en medio de esta gran sociedad que juzga con estereotipos de todas las clases a la gente aparentemente es diferente. Un tema que también se toca en la novela, es la condición de ser homosexual.
James al no tener amigos ni personas de confianza a su alrededor, ya se le que clasifica como un hombre homosexual por no tener acercamiento a otras mujeres. ¿Se tendría que clasificar la sexualidad de un hombre sólo porque no se sociabiliza con mujeres? No, obviamente no, pero como ya he dicho antes vivimos en un sociedad con demasiados estereotipos y personalidades elegidas dependiendo de como te vea la otra gente.
 
Este libro te hace pensar y debatir muchas cosas y actitudes actuales que deberían cambiar. Aparte de eso me ha parecido una novela cargada de valores positivos y negativos, y aunque no tuviera una trama con mucha acción la he disfrutado gratamente porque los verdaderos valores y momentos se encuentran en los pequeños detalles.
 
PUNTUACIÓN: 3'5/5
 
AINHOA.V.B
 
                            
                                                                           




RESEÑA #2 2016



            EL COLOR DE LOS SUEÑOS





TÍTULO:EL COLOR DE LOS SUEÑOS

AUTOR:RUTA SEPETYS              

EDITORIAL:MAEVA

PRECIO:18.90 EUROS

NÚMERO DE PÁGINAS:320



 
Nueva Orleans, 1943. Josie, una niña de diez años, acompaña a su madre Louise, a ver a Willie, la dueña del burdel más famoso de la ciudad, para que vuelva a darle trabajo. Willie siente una simpatía inmediata por Josie y le concede una nueva oportunidad a su madre. Siete años más tarde, gracias a Willie, Josie ha conseguid o trabajo en una librería en cuya trastienda vive para mantenerse apartada de Louise todo lo posible. A cambio, echa una mano limpiando en el burdel y ayuda a Willie con las cuentas, pues se ha convertido en una de sus personas de confianza. Pero Josie sueña con una vida mejor. Se hace amiga de Charlotte, una chica de buena familia que está de visita en la ciudad, y empieza a albergar el ferviente deseo de abandonar Nueva Orleans e ingresar en la universidad. Aunque ese futuro parece estar muy por encima de sus posibilidades, hará lo posible, con todo su esfuerzo y la ayuda de sus amigos, por cumplir su sueño.
 
 
                             RESEÑA
 
Ruta, a tus pies, again. ¿Qué decir de esta mujer que escribe fantásticamente bien? Madre mía... no sé ni que escribir. Ruta Sepetys tiene el don de decir mucho con pocas palabras. Te mantiene enganchado a la trama durante todo el capítulo y en las últimas frases te hace querer más. Además es experta en documentarse históricamente a la perfección y plasmarlo en la novela con mucha elegancia.
 
Si "Entre Tonos de Gris" nos hizo meternos de lleno en un campo de trabajo en Siberia durante la dictadura de Stalin en "El Color de los Sueños" nos metemos de lleno en la New Orleans de 1950, más concretamente en el Barrio Francés, donde prostitutas, borrachos y familias humildes conviven junto a la mafia y secretos que es mejor no desvelar.
 
Josie es una chica muy fuerte que quiere entrar en la universidad de Brown, situada bastante lejos de Nuevas Orleans y que no se rendirá hasta alcanzar sus objetivos. Ha leído mucho y lleva casi media vida ahorrando para alejarse de ese lugar y comenzar un futuro mejor para ella, pero no está sola. Josie cuenta con la compañía de Willie, la jefa de las prostitutas y el chófer de estas mismas, al que quiere como un padre y él a Josie como una hija. Todo el elenco de personajes es sólido y no están ahí simplemente por estar. Cada uno tiene su sitio en la historia y es gracias a ellos que la trama avanza sin dificultades y de manera completamente natural.
 
Ruta Sepetys se consagra como la escritora que ha conseguido llevar la literatura a otro nivel creando personajes maravillosos con matices diferentes cada uno, haciéndolos únicos.
 
PUNTUACIÓN: 4/5
 
AINHOA.V.B
                                                                                                                 



domingo, 17 de enero de 2016

RESEÑA #1 2016

 

                                 LAS CENIZAS DE ÁNGELA



TÍTULO:LAS CENIZAS DE ÁNGELA

AUTOR:FRANK McCOURT

EDITORIAL:MAEVA

NÚMERO DE PÁGINAS:478

PRECIO:10'00€





 "Cuando recuerdo mi infancia, me pregunto cómo pude sobrevivir siquiera. Fue, naturalmente, una infancia desagradable, se entiende ; las infancias felices no merecen que les prestemos atención. La infancia desgraciada irlandesa es peor que cualquier otra infancia, pero la infancia desgraciada irlandesa católica es la peor de toda..." Así empieza Las Cenizas de Ángela, uno de los grandes fenómenos editoriales de los últimos años. En ellas el autor nos cuenta, con el fino humor que los caracteriza y en el que se transluce un extraordinario espíritu de supervivencia, cómo su familia logra salir adelante en medio de una terrible pobreza y a pesar de todo tipo de adversidades.
 
 
                              RESEÑA
 
 
Si tuviera que definir este libro en una palabra sería, pobreza. Cuando lees este libro te das cuenta de toda la pobreza que había en la Gran Depresión en Irlanda en los años 30. La familia McCourt fue una de las muchas familias que sufrieron esa extrema pobreza en Limerick, siendo inmigrantes americanos pero de padres irlandeses. Yo, al haber ido a Limerick y recorrer sus calles se me ha hecho duro intentar comprender como en ese pueblo tan acogedor y precioso, hace 80 años había tanta mugre y tanta pobreza. El libro está narrado desde el punto de vista de Frank McCourt, el hijo mayor de la familia y protagonista de la historia (siendo él el autor y el libro una autobiografía).
 
Frank nos cuenta como vivió todos esos años en Irlanda desde el punto de vista de un niño, al ser un narrador tan pequeño es imposible no cogerle cariño y reírte de sus travesuras y con su vocabulario tan infantil. Al ser pequeño, él no entiende algunas "cosas" o definiciones y lo más curioso del libro es ver como él intenta explicarlas o cómo las entiende él mismo. Mientras Frank nos va explicando como son sus condiciones de vida, cada vez me iba dando más lástima al saber que estaban solo y que nadie los quería ni podía ayudar.
 
Otra cosa muy presente en la historia es la religión católica. Irlanda era y es, un país muy católico, con muchos creyentes y muchas costumbres religiosas. Ceremonias cómo el bautizo, la comunión, el confesarse, son cultos que tenían que seguir a raja tabla los irlandeses. Si no eras católico, durante esa época te consideraban una persona inferior a ellos o directamente ni te dirigían la palabra. A mí me ha gustado mucho ver otro punto de vista histórico de Irlanda, ya que es un país que personalmente me enamoró cuando fui y que siempre recordaré como uno de los mejores que he visitado, por no decir el mejor.
 
Este libro me ha impresionado muchísimo, nunca me hubiera esperado que me hubiese encantado tanto. Lo mejor del libro ha sido la ambientación, como las narraciones son muy crudas y realistas, pero sobretodo la voz narradora de un niño de 10 años que tuvo que vivir una infancia católica irlandesa y que estuvo apunto de morir debido a las terribles condiciones políticas, económicas y sociales de la época.
 
PUNTUACIÓN. 4'5/5
 
AINHOA.V.B