TRENES TALLADES, RECORDS D'UNA NENA DE RÚSSIA

TÍTOL: TRENES TALLADES,
RECORDS D'UNA NENA DE RÚSSA

AUTORA: ROSER ROSÉS                                               

EDITORIAL: CAL·LÍGRAF

ANY D'EDICIÓ: 2016

Sinopsis: "Trenes tallades. Records d'una nena de Rússia", és el relat corprenedor dels anys d'exili forçat de la Roser Rosés, una nena de 12 anys, que l’any 1938 va ser enviada pels seus pares a la URSS per a salvaguardar-la dels estralls de la Guerra Civil,  del que va tornar l’any 1947 convertida en una dona amb una sensibilitat i una formació incompatible amb l’Espanya franquista.

 

És la història lúcida, tendra i intensa d'una infantesa i adolescència marcades per les guerres que ha tardat molts anys en poder ser explicada. 

 

«Quedaven enrere a l’URSS set anys i mig de la meva vida, set anys i mig de vivències inimaginables a través dels 12.000 quilòmetres de desplaçaments i perilloses evacuacions que havia hagut de fer a causa de la maleïda guerra; allà quedaven una part de la meva infantesa i tota la meva adolescència, en una estada que havia esdevingut molt més llarga del que ningú havia previst, en aquell immens país. M’emportava amb mi uns estudis, unes alegries —poques— i molta dissort. I la sensació de sentir-me forta i afortunada per haver sobreviscut a tot.»

 

 

Aquesta autobiografia és magnífica, m'ha encantat. La història de na Roser Rosés és digna d'admiració, per tot el que conta i recorda d'aquell infern, tant com la forma de fer-ho. La narració és agradable, fluïda i molt propera, encara que també utilitza expressions molt catalanes que fins i tot, he hagut de cercar al diccionari, però sense fer feixuga la lectura, fent-la encara més original i única.

 

La composició del llibre m'ha semblat molt encertada per la composició de la introducció i l'epíleg, amb forma d'entrevista directa amb na Roser Rosés, una forma més personal d'explicar tota la història. Al principi pot semblar que no serà una narració dura, més bé sembla un viatge turístic fet per una nina de 12 anys però, a mesura que tot avança, es pot apreciar perfectament la foscor que s'aproxima, cada cop més ràpid. Pensar que milers de nins i nines espanyols varen marxar per fugir de la pròpia guerra del seu país, per anar directament a una altra encara més gran, com va ser la Segona Guerra Mundial, és aterrador.

 

 

 

 

 

La presència de fotografies facilita molt la lectura al lector, ja que gràcies a elles pot captar perfectament l'atmosfera de tots els viatges que fa fer na Roser al llarg de tot el seu exili. Hi ha una en particular al principi del llibre, que crec que capta molt bé la essència de tota la seva autobiografia; es una fotografia en blanc i negre de na Roser amb les seves trenes o trunyelles tallades, un símbol clarament de la guerra, i principalment del llibre, donant així el seu títol.

 

 

D’altra banda, tal i com l’autora explicar al final del llibre: “La meva intenció no ha estat, en cap moment, dramatitzar els fets tan difícils que m’ha tocar viure ni expressar victimisme, malgrat que, com milers i milers de persones, he estat un víctima innocent més de les dues guerres”. En efecte, Rosés narra la història amb una gran serenor, lucidesa i pau interior, la qual cosa resulta cent vegades més punyent per al lector que qualsevol dramatització. 

Quan vaig acabar el llibre em va venir la sensació de que volia conèixer més la història de la protagonista, no tant la vida passada, sinó la present, com li ha anat tots aquests anys, tenint en compte el  passat que la va marcar per sempre. El llibre menciona breument com està vivint actualment amb tota la seva família, però m'ha faltat molt més, encara que és bastant comprensible la falta de documentació de després, sabent tot el que va passar.

 

 

 

És un llibre preciós que tothom hauria de llegir, per la seva bellesa i crueltat, per saber el mal que fan les guerres i com poden canviar vides senceres en qüestions de segons. Aquesta dona és clarament un exemple de superació personal, per part meva té tota l'admiració del món.

LA PELL FREDA

TÍTOL: LA PELL FREDA

AUTOR: ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL

EDITORIAL: LA CAMPANA







                                   

 

Quan el van desembarcar a la platja amb una xalupa, el va sorprendre que l’únic habitant de l’illa no sortís a rebre’l. Però aviat descobreix que apareixen cada nit molts visitants misteriosos i amenaçadors. Des d’aquest moment, la seva vida -que haurà de compartir amb el brutal Batís Caffó i Aneris, la de la pell freda- es converteix en una lluita frenètica amb ell mateix i amb els altres, on es barregen els sentiments de rebuig i de desig, de crueltat i d’amor, de por i d’esperança.

 

 

                                                                                                        RESSENYA

 

 

"Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament prop d'aquells qui estimem"

 

 

 

 

 

"La Pell Freda" és una novel·la apassionant, repleta d'intriga i d'aventura que, al mateix temps, ens fa experimentar els grans interrogants de la condició humana. El rebuig a lo desconegut, el desig, la crueltat, l'amor, la por i l'esperança, són només algunes de les fases d'un viatge al centre de les pròpies experiències humanes, que ens obliga a replantejar-nos no només la nostra mirada sobre el món sinó, sobretot, la mirada cap a l'exterior i tot allò que ens envolta.

 

L'argument és molt simple i senzill, però molt inquietant per la presència només de tres personatges principals, els quals podrem veure créixer i evolucionar d'una manera asombrosa. Sobre la temàtica podria estendre'm fins a l'infinit, ja que l'autor parla sobre moltíssimes coses diferents, però la principal és que el llibre inclou contínues reflexions sobre la condició humana i sobre l'evolució de la conducta de l'ésser humà a nivell individual i social. Llegint sobre l'autor, vaig descobrir que era antropòleg i no escriptor, la qual cosa va encaixar totes les raons del perquè d'una trama tan antropològica, envoltada dins la conducta de l'ésser humà en diferents entorns i situacions.

 

 

 

 

 

 

Segurament podria dir-se moltes coses de La Pell Freda, ja que són nombroses les perspectives des de les quals pot ser valorada i analitzada. No em cap dubte que aquesta multiplicitat d'interpretacions sigui que, abans de res, al fet que no pertany a un gènere perfectament delimitat. En un primer moment sembla que estiguem davant un relat fantàstic o de terror, però aviat descobrim (doncs l'autor ho deixa clar ràpidament) que el que llegim està travessat a més per altres propòsits no tan fàcils de situar.

 

També destacar els jocs de paraules que emplea l'autor en referir-se a la criatura que viu amb ells en el far com Aneris (escrita a l'inrevés forma la paraula Sirena) i als de la seva espècie com Citauca, (Acuàtic llegida a l'inrevés). I per descomptat la més evident, el coprotagonista Battís Caffó, tot junt és batiscafo (tipus de submarí). Bastant original e interessant.

 

 

 

 

 

El que més m'ha agradat ha estat la complexitat de la història, encara que el seu argument és molt simplista. L'ambient tan claustrofòbic i tenebrós, amb les perfectes descripcions tan misterioses del paisatge marí i l'illa, fan una combinació de ritme de lectura ràpid i inquietant. De vegades, pot resultar repetitiu, ja que la història transcorr en un mateix escenari, amb molt pocs personatges i amb poca acció. El final em va deixar una mica freda, sobretot perquè no vaig entendre molt bé què volia transmetre amb ell l'autor.

 

 

Un altre tema bastant impactant dins el llibre, és la relació que té el protagonista i en Caffó amb n'Aneris. Des de pràcticament el començament de la novel·la, ja és pot apreciar la relació tan estranya, tensa i complicada que en Caffó i n'Aneris tenen, ell tan sols la vol com un serva i objecte sexual, mentre ella com que no és humana i té la part de monstre tan diferent, aporta un punt de vista de indiferència, fins que arriba el protagonista. Realment el protagonista es va enamorar de ella, o tan sols la volia per complaure els seus desitjos? Va florir l'amor d'ella per ell també? Tal vegada sí, o tan sols només necessitaven tenir un poc de companyia sentimental i carnal.

 

És mentida: el setè dia el bon Déu no va descansar. El setè dia la va fer a ella i ens la va amagar sota les onades."

 

Per acabar crec que el punt més fort de la novel·la és el descobriment dels seus personatges a les solituds humanes i la por a lo diferent, que ens obliga a cercar el nostre vertader jo. El punt menys fort de la novel·la, és que no arribam a conèixer realment a fons que són els "granots", ni els seus ideals, encara que això ajuda a crear més misteri a la trama.

Una novel·la de ciència- ficció amb molts de temes controvertits, bastant original, amb un ambient claustrofòbic i d'una lectura ràpida i entretinguda.


 

LOS GIRASOLES CIEGOS

  
                                                    LOS GIRASOLES CIEGOS




AUTOR: ALBERTO MÉNDEZ
PUBLICADA EN EL AÑO 2004 CON LA EDITORIAL ANAGRAMA

Esta obra no es otro libro más sobre la Guerra Civil, sino todo lo contrario. No la definiría como una simple novela de ficción histórica, más bien es una novela de ficción histórica de las duras y realistas, aquellas que conmueven de verdad. Trata sobre la Guerra Civil, sí, concretamente sobre republicanos que viven en primera persona las barbaries de la guerra, aunque también hay protagonistas supuestamente del Régimen, pero que detrás de esas máscaras de hierro, podemos encontrar personas de carne y hueso.

El libro está divido en cuatro capítulos llamados "derrotas", por lo que ya se ve el ánimo del autor. En cada una de ellas hay un supuesto narrador que dice haber encontrado los datos (cartas, documentos, actas, testimonios...) debatiendo así muchos temas como la vida, la muerte, el sufrimiento, la lucha, la supervivencia... Al estar dividido en cuatro relatos, podemos pensar que no tienen nada en común entre ellos, pero todos al final, se entrelazan de una manera magnífica para unir todas las historias.


Derrota 1, "Si el corazón pensara dejaría de latir"

En este relato se cuenta como condenan a muerte al capitán Alegría, un traidor del Régimen. Este ha sido el segundo relato que más me ha gustado. Las descripciones del ambiente, los diálogos, la tensión, todo bien unido para crear un capítulo corto pero intenso. Cuando el capitán Alegría cuenta todas las sensaciones que tiene antes de morir fusilado por su propio bando, es totalmente desgarrador, por un momento puedes pensar que hay esperanza pero después te das cuenta de que es nula, de ahí que todos los relatos se llamen "las derrotas". Si me tuviera que quedar con una escena clave, sería cuando llevan a los condenados al encuentro con su propia muerte. Esos minutos antes, dentro de un camión con personas desconocidas, aunque en ese momento no debe importar, porque cualquier muestra de afecto de cualquier persona antes de morir, debe ser oro, aunque sea de un desconocido. Algo tan simple como un apretón de manos, puede aliviar un poco el sufrimiento.

"A mitad de camino, una mano buscó la suya y su soledad se desvaneció en un apretón silencioso, prolongado, intenso, que le dio cabida en la comunidad de los vencidos. Tras la mano, una mirada. Otras miradas, otros ojos enrojecidos por la debilidad y el llanto sofocado. "Perdóname", dijo y se zambulló en aquel tumulto de cuerpos desolados"


Derrota 2, "Manuscrito encontrado en el olvido"

Este ha sido sin duda mi relato preferido de todos. Posiblemente sea el más duro y conmovedor, y también uno de los más interesantes. El relato nos cuenta la huida de un joven republicano de 17 años, con su novia, recientemente fallecida, y su bebé. El hecho de que haya un bebé en la historia, puede ser un factor muy enternecedor para el lector, el cual puede producir más sufrimiento al leer el relato. La dureza del ambiente y la búsqueda de la supervivencia, son los factores claves para la derrota en este capítulo, dónde vemos a un joven buscando desesperadamente alimento para él y su bebé, y un cobijo donde refugiarse del frío. Es totalmente desgarrador ver como el joven sabe que su hijo no tendrá un futuro en el que crecer, ni una madre a la que abrazar. Nunca pensé que esta historia, de tan solo 20 páginas, me pudiera afectar tanto emocionalmente, no solo con las descripciones, que como he dicho antes son aterradoras y muy duras, sino por la voz de la muerte, que podría ser perfectamente un personaje más del libro, acechando en cada página.


"Mi hijo, nuestro hijo, que ni siquiera sabe que fue concebido en el fulgor del miedo, morirá enfermo de derrota"


Derrota 3, "El idioma de los muertos"

Este es el relato que menos me ha gustado de todos, en parte porque me ha parecido un poco repetitivo respecto al primer relato, aunque cada uno tenga sus matices diferentes que los convierte en únicos. En este capítulo, o tercera derrota, un preso, el soldado republicano Juan Serna, cuando descubre el interés que un coronel (presidente del tribunal que debe juzgarle) y su mujer demuestran por el hijo que él conoció y vio morir, habla y habla sobre ese hijo (un chico que murió fusilado por su delitos) y lo convierte en el héroe que quieren sus padres en un intento más de rascar algunos días a la vida. Pero la mentira le termina asqueando demasiado y cuenta la verdad. Verdad que indiferentemente le llevará a la muerte. Aquí vemos un tema muy común, la búsqueda de la gloria y de un héroe inventado, posiblemente para tener más prestigio o buscar diferentes excusas que te salven de tu pena, aunque muchas veces no te sirvan de nada, como en este caso.

"Sigo vivo. No quiero contar el tiempo ni hablarte de lo que pasa a mi alrededor, pero cada vez fracaso más cuando recurro a mi memoria. Poder pensar todo esto es el privilegio de un condenado, es el privilegio de un esclavo"



Derrota 4, "Los girasoles ciegos"

La historia, o la cuarta derrota, que cierra el libro transcurre en la asfixiante vida cotidiana del nuevo régimen. En ella se habla de Ricardo. Un “topo” al que toda la familia protege. Desde el armario en el que vive encerrado contempla horrorizado el acoso que su mujer sufre por parte de un cura, profesor del hijo del matrimonio. Este relato a medida que lo lees puede parecer bastante normal e ordinario, pero el final impacta, aunque ya lo huelas al ser una "derrota". Desgraciadamente, ese es el final que tiene mucha gente que no puede aguantar una guerra, madres y padres que ven como sus hijos tienen que ir a luchar al frente, pero que no saben, ni siquiera, si volverán a verles, o la presión de saber si descubrirán que tienes tus propias ideas, pensamientos, sentimientos, diferentes a las de ellos. Puede que cada uno tenga un bando preferente, pero al menos, hay que conocer ambas historias.

"Que alguien quiera matarme no por lo que hecho, sino por lo que pienso... y, lo que es peor, si quiero pensar lo que pienso, tendré que desear que mueran otros por lo que piensan ellos. Yo no quiero morir que nuestros hijos tengan que matar o morir por lo que piensan"


Su autor, Alberto Méndez, murió desgraciadamente once meses después de la publicación de esta novela, dejándole así sin el sabor de la fama que tendría varios años después, aunque su memoria perdurará dentro de este libro, para siempre.