TÍTOL: 1984

                                                            
AUTOR: GEORGE ORWELL                      

ANY: 1949

EDITORIAL: DEBOLSILLO

 

 

 

 

 

 

 

Escrita el 1949, centrada en un món postbèl·lic i ambientada en una societat totalitària i dictatorial, reflexiona sobre conceptes encara vigents, la censura, la manipulació dels mitjans de comunicació i la falta de llibertat individual en benefici d'un suposat interès comú. Són conceptes simbolitzats pel Gran Germà, aquell que tot ho sap, tot ho veu i tot ho controla. Compromès amb la defensa de la llibertat i els valors socials i humanitaris, Orwell escriu, amb 1984, una crítica ferotge al món que hem creat, on el protagonista, Winston Smith, intenta sobreviure i assolir la seva autonomia individual a través de l'amor, la confiança en el pròxim i la fermesa en les pròpies creences.

 

Ens trobem en 1984, immersos en un món consumit per les constants guerres entre les 3 superpotències que dominen el mapa: Euràsia, Oceania i Àsia Oriental. El personatge principal de la novel·la és Winston Smith, que treballa en el Ministeri de la Veritat (un dels quatre ministeris que hi ha). La seva comesa és reescriure la història, ironitzant així, l'ideal declarat en el nom del Ministeri.
Els ministeris són els següents:

•El Ministeri de l'Amor (en neolengua Minimor) s'ocupa d'administrar els càstigs i la tortura.

•El Ministeri de la Pau (Minipax) s'encarrega d'assumptes relacionats amb la guerra i s'esforça per aconseguir que la contesa sigui permanent. Si hi ha guerra amb altres països, el país està en pau aconsegueixo mateix. (Hi ha menys revoltes socials quan l'odi i la por es poden enfocar cap a fora, com assenyala la psicologia social).

•El Ministeri de l'Abundància (Minindancia) encarregat dels assumptes relacionats amb l'economia i d'aconseguir que la gent viva sempre a la vora de la subsistència mitjançant un dur racionament.

•El Ministeri de la Veritat (Miniver) es dedica a manipular o destruir els documents històrics de tot tipus (incloent fotografies, llibres i periòdics), per aconseguir que les evidències del passat coincideixin amb la versió oficial de la història, mantinguda per l'Estat.

 

 

 

 

 

A mesura que avancen els dies dins aquests ministeris, Winston està cada vegada menys convençut de l'efectivitat i el bon fer del Partit, així que decideix rebel·lar-se contra un govern l'únic objectiu del qual és adoctrinar als seus ciutadans, eliminar qualsevol rastre de pensament racional i suprimir les llibertats de l'individu. No obstant això, la rebel·lió sembla ser un acte condemnat al fracàs des del seu mateix començament, així que el Partit té instal·lades a cada casa, als carrers, i als centres d'entreteniment una sèrie de pantallas a través de les quals vigilen a la població, assegurant-se que res ni ningú pugui interferir en les seves activitats.

 

Els lemes del Partit, de la inversió del qual de significat parla O’Brien, són:

•Pau és Guerra: El significat invertit del qual seria guerra és pau, ja que la guerra produeix la por en els ciutadans fent molt més difícil que es rebel·lin per temor a la invasió del país enemic.
•Llibertat és Esclavitud: Invertit seria esclavitud és llibertat, doncs l'esclau se sent lliure al no conèixer una altra cosa.
•Ignorància és Força: La inversió Del qual donaria com resultat força és ignorància, a causa que la ignorància dels “proles” també evita la seva rebel·lió contra el partit.

 

 

 

 

El Partit també fa als ciutadans que es reuneixin cada dia davant de la pantalla a insultar a Goldstein, el traïdor i enemic d'Oceania, en els anomenats Dos minuts de l'odi. Gaudir del sexe tampoc està permès, solament ho està com a fi reproductora entre les parelles casades, als nens els eduquen per delatar als seus pares en cas que aquests facin alguna cosa sospitós, molt esgarrifós…

A part de Winston, hi ha altres personatges d'importància: Julia, que treballa en el departament de Ficció i pertany a la Lliga Juvenil Antisexe, la qual Winston odia per “ser jove, maca i asexuada, perquè volia ficar-se al llit amb ella i mai ho faria”. O’Brien és un membre del Partit Interior que a poc a poc adquirirà més importància. També tenim al Germà Major, que és una imatge en una pantalla.

El món que ha creat  Orwell és absolutament horrible i pavorós, però per altra banda és brillant i sorprenent degut a tota la complexitat que hi ha, fet que ha fet que m'agradés més tot l'ambient que l'argument en sí.

 

 

 

 

La creació que més m'ha cridat l'atenció d'aquest món ha estat la "neollengua", una nova llengua que intenta disminuir totes les paraules i definicions perquè la gent del futur tengui menys cultura, menys intel·ligència per no pensar i opinar i menys opcions per comunicar-se degut a l'escassetat de les paraules del vocabulari del Partit. Un exemple d'aquesta llengua pot ser amb la paraula "preciós", per dir el contrari de preciós en neollengua seria "nopreciós" i no lleig, o per dir que una cosa és molt preciosa, en neollengua seria "doblepreciós". A part de l'absurditat del procés de la creació d'aquestes paraules, només pensar que una institució política podria ser capaç de fer disminuir el vocabulari d'una Nació per fer-los menys intel·ligents demostra fins a on arriba l'estupidesa humana dels més poderosos.

 

"No veus que la finalitat de la neollengua és limitar l'abast del pensament, estrènyer el radi d'acció de la ment? Al final, acabarem fent impossible tot crim del pensament. En efecte, com pugues haver-hi crimental si cada concepte s'expressa clarament amb una sola paraula, una paraula el significat de la qual està decidit rigorosament i amb tots els seus significats secundaris eliminats i oblidats per sempre? (...) Com vas a tenir un eslògan com el de "la llibertat és l'esclavitud" quan el concepte de llibertat no existeixi?"

Quan vaig acabar la primera part de la novel·la vaig haver d'aturar uns minuts per reflexionar sobre un gran pilar de la novel·la, perquè aquesta novel·la és per pensar, i molt. Arribat a un punt dubtava de l'existència del Gran Germà. Perquè aquesta és la pregunta fonamental: existeix el Gran Germà?

El Gran Germà irromp en la història d'Oceania en un moment inconcret. Winston creu recordar que entorn de la dècada dels 60, vint anys abans de la data en què transcorre la novel·la. A diferència de Goldstein, el Gran Germà no va participar en la Revolució, almenys amb aquest títol. El Gran Germà no realitza aparicions en públic. És glorificat, és el líder, el conductor de l'exèrcit cap a la victòria sobre l'enemic extern, el garant de la victòria sobre la dissidència interna, el cabdill que va proporcionar tots els avançaments científics i tècnics coneguts als seus fills, és el pare, és el Déu. Però ningú recorda haver-ho vist en persona. Ningú recorda en quin moment va aparèixer en la vida pública. No té un origen definit, és un ser gairebé mític sense història, en una societat que, gràcies a la manipulació ideològica i informativa, sap que la història no existeix, que el que avui és demà no serà, no haurà estat mai.
Existeix el Gran Germà? La pregunta és difícil de respondre. Tal vegada sí, tal vegada no.

 

Si m'hagués de quedar amb només una qualitat dels personatges, definitivament seria la seva humanitat. Els dos protagonistes sofreixen al llarg de la història i de cap manera són herois, són persones ordinàries. Aquest punt d'humilitat dins tot aquest món distòpic m'agradat especialment.

 

"Qui controla el passat controla el futur. Qui controla el present controla el passat."

 

           LA INVENCIÓN DE LA  NATURALEZA



 

 

   TÍTOL: La invención de la naturaleza

 

 

    AUTORA: Andrea Wulf                   

 

   ANY: 2016

 

   EDITORIAL: Taurus

 

 

 

Alexander Von Humboldt va ser un intrèpid explorador alemany i el científic més famós de la seva època. La seva agitada vida va estar repleta d'aventures i descobriments: va escalar els volcans més alts del món, va remar pel Orinoco i va recórrer Sibèria en plena epidèmia d'àntrax.
Capaç de percebre la naturalesa com una força global interconnectada, Humboldt va descobrir similituds entre diferents zones climàtiques de tot el món i va preveure el perill d'un canvi climàtic provocat per l'home.
Va convertir l'observació científica en narrativa poètica, i els seus escrits van inspirar no només a naturalistes i escriptors com Darwin, Wordsworth i Goethe, sinó també a polítics com Jefferson o Simón Bolívar. A més, van ser les idees de Humboldt les que van portar a John Muir a perseverar en les seves teories i a Thoreau a escriure Walden. Andrea Wulf rastreja la influència de Humboldt en les grans ments del seu temps, en àmbits com la revolució, la teoria de l'evolució, l'ecologia, la conservació, l'art o la literatura.

 

Humboldt va néixer a Berlín, llavors regne de Prússia, en 1769 (i va morir a la mateixa ciutat en 1859), i Wulf destaca en el pròleg que, “encara que els seus llibres segueixen acumulant pols a les biblioteques”, els ecologistes i els escriptors que aborden temàtiques de naturalesa es basen sempre en la seva visió, encara que la majoria ho faci sense saber-ho. A pesar que sempre mesurava i documentava, també tenia una mirada poètica davant la bellesa del món i parlava dels ràpids del Orinoco com si hi hagués «un riu fet de boira suspès en el seu jaç». Cap científic havia parlat així abans de la naturalesa, assenyala l'autora.

Amb una infància complicada per la mort del seu pare, Humboldt va rebre la millor educació possible amb el seu germà gran Wilhelm, residents a Berlín. Els dos germans varen ser molt diferents entre ells, mentre Wilhlelm es va decidir pel món de les lletres i el dret, Humboldt es va decidir pel món oposat, la naturalesa i la biologia. També va ser un pioner a estimar i acostar-se a la naturalesa més enllà de la tradicional perspectiva antropocèntrica de l'època que dominava des de les teories d'Aristòtil. I de veure-la no com un conjunt harmoniós creat per un Déu, sinó com un sistema en permanent lluita, amb unes lleis que l'ésser humà havia de comprendre, i sobretot creada per la Terra i no per cap Déu. En cas contrari, va avisar, aquest mateix ésser humà «tenia el poder de destruir l'entorn, i les conseqüències serien catastròfiques», teoria que s'ha complert. Per tant va viatjar a molts de països per investigar i recollir plantes o roques per després investigar-les i escriure els seus propis llibres.

 

Durant el viatge de Humboldt a Estats Units i el seu recorregut per aquestes terres, va quedar horroritzat pel negoci d'esclaus que en l'època era molt comú a les colònies. Malgrat aquestes accions, Humboldt va defensar sempre que la justícia, la igualtat i la llibertat eren més importants que els nombres o les riqueses d'uns pocs, com també va defensar  que no hi havia races superiors ni inferiors, al marge de qualsevol nacionalitat, el color o la religió, tots els éssers humans procedien d'una mateixa arrel i totes les persones estaven dissenyades per la llibertat. Quan va acabar de visitar Estats Units va decidir anar a Llatinoamèrica on es va trobar més del mateix. La esclavitud era tirania, i durant els seus viatges anava anotant en els seus diaris amb descripcions i imatges les desgraciades vides dels esclaus que anava trobant: l'amo d'unes terres els obligava a menjar els seus propis excrements o els torturava amb agulles. Una història també realment horrible era la d'un missioner que li havia que li havia arrencat els testicles d'una mossegada al criat que treballava en la seva cuina per besar a una jove.

En 1804, Humboldt arriba a París des d'Estats Units després del seu periple de cinc anys a Sud-amèrica i és rebut com un heroi. Tornava amb les mans plenes: caixes abarrotades de quaderns amb anotacions sobre el terreny, centenars de dibuixos i d'anotacions astronòmiques, geològics i meteorològics. Més de 60.000 exemplars de plantes i 6.000 espècies, de les quals 2.000 eren noves per als botànics europeus. Tenint en compte que fins llavors no es coneixien més de 6.000 espècies, la xifra era realment sorprenent.

 

El fet que La invención de la naturalesa presenta a Humboldt com el gegant que va ser i el que hauria de seguir sent, no significa que Andrea Wulf hagi escrit un panegíric ni molt manco. La seva objectivitat no es perd quan enfronta les contradiccions o els aspectes negatius del personatge. Gegant, sí, però humà. La gran xifra de personatges en els quals va influir o amb els quals va tenir tracte, que vénen a ser la mateixa cosa, és francament increïble. Qualsevol dels grans científics han estat  influïts per Humboldt, però a més altres personatges com Pushkin, Thomas Jefferson, Thoreau o Simón Bolivar, per exemple (la relació seria llarga) es van declarar deutors del seu pensament.

 

En part també es capta la concepció diferent de la ciència que tenia Humboldt, amb una mirada romàntica que la convertia en una aventura i una preocupació no només ètica i científica, sinó també estètica, que avui s'ha perdut pràcticament del tot a Europa, en comparació amb Llatinoamèrica, on avui encara es recorda el seu nom. Es nota que Humboldt es preocupava del llenguatge, de la forma poètica de la forma en què expressava les seves teories.

 

Llegir aquest home ha estat un repte nou però molt entretingut, interessant i sobretot molt curiós. M'ha agradat molt la total compenetració de la naturalesa amb la poesia i com l'escriptora ha sabut plasmar tota la vida de Humboldt d'una manera tan amena i curiosa, amb moltes referències i imatges per complementar la història a la perfecció. Definitivament, ha estat un descobriment genial ja que personalment no coneixia l'existència d'aquest científic tan amant de les lletres i la poesia que tant m'ha captivat i fascinat. També m'ha sorprès la quantitat de cites que he anat marcat a mesura que llegia, per la seva importància dins la biografia de Humboldt o perquè simplement eren interessants o curioses. En conclusió, La invención de la naturaleza ha estat un llibre molt estimulatiu i interessant que mostra amb molta delicadesa i cura la vida d'un científic molt important que desgraciadament la història ha oblidat.

 

"La Terra es poesia viva, no una Terra fossilitzada, sinó un espècie viva. Aquesta era la naturalesa de Humboldt, plena de vida. L'arribada de la primavera, concloïa Thoreau, era com la creació del Cosmos a partir del Caos. Era vida, naturalesa i poesia, tot al mateix temps".