TÍTOL: 1984
AUTOR: GEORGE ORWELL
ANY: 1949
EDITORIAL: DEBOLSILLO
Escrita el 1949, centrada en un món postbèl·lic i ambientada en una societat totalitària i dictatorial, reflexiona sobre conceptes encara vigents, la censura, la manipulació dels mitjans de comunicació i la falta de llibertat individual en benefici d'un suposat interès comú. Són conceptes simbolitzats pel Gran Germà, aquell que tot ho sap, tot ho veu i tot ho controla. Compromès amb la defensa de la llibertat i els valors socials i humanitaris, Orwell escriu, amb 1984, una crítica ferotge al món que hem creat, on el protagonista, Winston Smith, intenta sobreviure i assolir la seva autonomia individual a través de l'amor, la confiança en el pròxim i la fermesa en les pròpies creences.
Ens trobem en 1984, immersos en un món consumit per les constants guerres entre les 3 superpotències que dominen el mapa: Euràsia, Oceania i Àsia Oriental. El personatge principal de la novel·la és Winston Smith, que treballa en el Ministeri de la Veritat (un dels quatre ministeris que hi ha). La seva comesa és reescriure la història, ironitzant així, l'ideal declarat en el nom del Ministeri.
Els ministeris són els següents:
Els ministeris són els següents:
•El Ministeri de l'Amor (en neolengua Minimor) s'ocupa d'administrar els càstigs i la tortura.
•El Ministeri de la Pau (Minipax) s'encarrega d'assumptes relacionats amb la guerra i s'esforça per aconseguir que la contesa sigui permanent. Si hi ha guerra amb altres països, el país està en pau aconsegueixo mateix. (Hi ha menys revoltes socials quan l'odi i la por es poden enfocar cap a fora, com assenyala la psicologia social).
•El Ministeri de l'Abundància (Minindancia) encarregat dels assumptes relacionats amb l'economia i d'aconseguir que la gent viva sempre a la vora de la subsistència mitjançant un dur racionament.
•El Ministeri de la Veritat (Miniver) es dedica a manipular o destruir els documents històrics de tot tipus (incloent fotografies, llibres i periòdics), per aconseguir que les evidències del passat coincideixin amb la versió oficial de la història, mantinguda per l'Estat.
A mesura que avancen els dies dins aquests ministeris, Winston està cada vegada menys convençut de l'efectivitat i el bon fer del Partit, així que decideix rebel·lar-se contra un govern l'únic objectiu del qual és adoctrinar als seus ciutadans, eliminar qualsevol rastre de pensament racional i suprimir les llibertats de l'individu. No obstant això, la rebel·lió sembla ser un acte condemnat al fracàs des del seu mateix començament, així que el Partit té instal·lades a cada casa, als carrers, i als centres d'entreteniment una sèrie de pantallas a través de les quals vigilen a la població, assegurant-se que res ni ningú pugui interferir en les seves activitats.
Els lemes del Partit, de la inversió del qual de significat parla O’Brien, són:
•Pau és Guerra: El significat invertit del qual seria guerra és pau, ja que la guerra produeix la por en els ciutadans fent molt més difícil que es rebel·lin per temor a la invasió del país enemic.
•Llibertat és Esclavitud: Invertit seria esclavitud és llibertat, doncs l'esclau se sent lliure al no conèixer una altra cosa.
•Ignorància és Força: La inversió Del qual donaria com resultat força és ignorància, a causa que la ignorància dels “proles” també evita la seva rebel·lió contra el partit.
El Partit també fa als ciutadans que es reuneixin cada dia davant de la pantalla a insultar a Goldstein, el traïdor i enemic d'Oceania, en els anomenats Dos minuts de l'odi. Gaudir del sexe tampoc està permès, solament ho està com a fi reproductora entre les parelles casades, als nens els eduquen per delatar als seus pares en cas que aquests facin alguna cosa sospitós, molt esgarrifós…
A part de Winston, hi ha altres personatges d'importància: Julia, que treballa en el departament de Ficció i pertany a la Lliga Juvenil Antisexe, la qual Winston odia per “ser jove, maca i asexuada, perquè volia ficar-se al llit amb ella i mai ho faria”. O’Brien és un membre del Partit Interior que a poc a poc adquirirà més importància. També tenim al Germà Major, que és una imatge en una pantalla.
El món que ha creat Orwell és absolutament horrible i pavorós, però per altra banda és brillant i sorprenent degut a tota la complexitat que hi ha, fet que ha fet que m'agradés més tot l'ambient que l'argument en sí.
La creació que més m'ha cridat l'atenció d'aquest món ha estat la "neollengua", una nova llengua que intenta disminuir totes les paraules i definicions perquè la gent del futur tengui menys cultura, menys intel·ligència per no pensar i opinar i menys opcions per comunicar-se degut a l'escassetat de les paraules del vocabulari del Partit. Un exemple d'aquesta llengua pot ser amb la paraula "preciós", per dir el contrari de preciós en neollengua seria "nopreciós" i no lleig, o per dir que una cosa és molt preciosa, en neollengua seria "doblepreciós". A part de l'absurditat del procés de la creació d'aquestes paraules, només pensar que una institució política podria ser capaç de fer disminuir el vocabulari d'una Nació per fer-los menys intel·ligents demostra fins a on arriba l'estupidesa humana dels més poderosos.
"No veus que la finalitat de la neollengua és limitar l'abast del pensament, estrènyer el radi d'acció de la ment? Al final, acabarem fent impossible tot crim del pensament. En efecte, com pugues haver-hi crimental si cada concepte s'expressa clarament amb una sola paraula, una paraula el significat de la qual està decidit rigorosament i amb tots els seus significats secundaris eliminats i oblidats per sempre? (...) Com vas a tenir un eslògan com el de "la llibertat és l'esclavitud" quan el concepte de llibertat no existeixi?"
Quan vaig acabar la primera part de la novel·la vaig haver d'aturar uns minuts per reflexionar sobre un gran pilar de la novel·la, perquè aquesta novel·la és per pensar, i molt. Arribat a un punt dubtava de l'existència del Gran Germà. Perquè aquesta és la pregunta fonamental: existeix el Gran Germà?
El Gran Germà irromp en la història d'Oceania en un moment inconcret. Winston creu recordar que entorn de la dècada dels 60, vint anys abans de la data en què transcorre la novel·la. A diferència de Goldstein, el Gran Germà no va participar en la Revolució, almenys amb aquest títol. El Gran Germà no realitza aparicions en públic. És glorificat, és el líder, el conductor de l'exèrcit cap a la victòria sobre l'enemic extern, el garant de la victòria sobre la dissidència interna, el cabdill que va proporcionar tots els avançaments científics i tècnics coneguts als seus fills, és el pare, és el Déu. Però ningú recorda haver-ho vist en persona. Ningú recorda en quin moment va aparèixer en la vida pública. No té un origen definit, és un ser gairebé mític sense història, en una societat que, gràcies a la manipulació ideològica i informativa, sap que la història no existeix, que el que avui és demà no serà, no haurà estat mai.
Existeix el Gran Germà? La pregunta és difícil de respondre. Tal vegada sí, tal vegada no.
Existeix el Gran Germà? La pregunta és difícil de respondre. Tal vegada sí, tal vegada no.
Si m'hagués de quedar amb només una qualitat dels personatges, definitivament seria la seva humanitat. Els dos protagonistes sofreixen al llarg de la història i de cap manera són herois, són persones ordinàries. Aquest punt d'humilitat dins tot aquest món distòpic m'agradat especialment.
"Qui controla el passat controla el futur. Qui controla el present controla el passat."
