lunes, 3 de abril de 2017







TÍTOL: 1984

                                                            
AUTOR: GEORGE ORWELL                      

ANY: 1949

EDITORIAL: DEBOLSILLO




 
 
 
 
 
 
 
Escrita el 1949, centrada en un món postbèl·lic i ambientada en una societat totalitària i dictatorial, reflexiona sobre conceptes encara vigents, la censura, la manipulació dels mitjans de comunicació i la falta de llibertat individual en benefici d'un suposat interès comú. Són conceptes simbolitzats pel Gran Germà, aquell que tot ho sap, tot ho veu i tot ho controla. Compromès amb la defensa de la llibertat i els valors socials i humanitaris, Orwell escriu, amb 1984, una crítica ferotge al món que hem creat, on el protagonista, Winston Smith, intenta sobreviure i assolir la seva autonomia individual a través de l'amor, la confiança en el pròxim i la fermesa en les pròpies creences.
 
Ens trobem en 1984, immersos en un món consumit per les constants guerres entre les 3 superpotències que dominen el mapa: Euràsia, Oceania i Àsia Oriental. El personatge principal de la novel·la és Winston Smith, que treballa en el Ministeri de la Veritat (un dels quatre ministeris que hi ha). La seva comesa és reescriure la història, ironitzant així, l'ideal declarat en el nom del Ministeri.
Els ministeris són els següents:

•El Ministeri de l'Amor (en neolengua Minimor) s'ocupa d'administrar els càstigs i la tortura.

•El Ministeri de la Pau (Minipax) s'encarrega d'assumptes relacionats amb la guerra i s'esforça per aconseguir que la contesa sigui permanent. Si hi ha guerra amb altres països, el país està en pau aconsegueixo mateix. (Hi ha menys revoltes socials quan l'odi i la por es poden enfocar cap a fora, com assenyala la psicologia social).

•El Ministeri de l'Abundància (Minindancia) encarregat dels assumptes relacionats amb l'economia i d'aconseguir que la gent viva sempre a la vora de la subsistència mitjançant un dur racionament.

•El Ministeri de la Veritat (Miniver) es dedica a manipular o destruir els documents històrics de tot tipus (incloent fotografies, llibres i periòdics), per aconseguir que les evidències del passat coincideixin amb la versió oficial de la història, mantinguda per l'Estat.
 
 
 
 
 
A mesura que avancen els dies dins aquests ministeris, Winston està cada vegada menys convençut de l'efectivitat i el bon fer del Partit, així que decideix rebel·lar-se contra un govern l'únic objectiu del qual és adoctrinar als seus ciutadans, eliminar qualsevol rastre de pensament racional i suprimir les llibertats de l'individu. No obstant això, la rebel·lió sembla ser un acte condemnat al fracàs des del seu mateix començament, així que el Partit té instal·lades a cada casa, als carrers, i als centres d'entreteniment una sèrie de pantallas a través de les quals vigilen a la població, assegurant-se que res ni ningú pugui interferir en les seves activitats.
 
Els lemes del Partit, de la inversió del qual de significat parla O’Brien, són:

•Pau és Guerra: El significat invertit del qual seria guerra és pau, ja que la guerra produeix la por en els ciutadans fent molt més difícil que es rebel·lin per temor a la invasió del país enemic.

•Llibertat és Esclavitud: Invertit seria esclavitud és llibertat, doncs l'esclau se sent lliure al no conèixer una altra cosa.

•Ignorància és Força: La inversió Del qual donaria com resultat força és ignorància, a causa que la ignorància dels “proles” també evita la seva rebel·lió contra el partit.
 
 
 
 
El Partit també fa als ciutadans que es reuneixin cada dia davant de la pantalla a insultar a Goldstein, el traïdor i enemic d'Oceania, en els anomenats Dos minuts de l'odi. Gaudir del sexe tampoc està permès, solament ho està com a fi reproductora entre les parelles casades, als nens els eduquen per delatar als seus pares en cas que aquests facin alguna cosa sospitós, molt esgarrifós…
A part de Winston, hi ha altres personatges d'importància: Julia, que treballa en el departament de Ficció i pertany a la Lliga Juvenil Antisexe, la qual Winston odia per “ser jove, maca i asexuada, perquè volia ficar-se al llit amb ella i mai ho faria”. O’Brien és un membre del Partit Interior que a poc a poc adquirirà més importància. També tenim al Germà Major, que és una imatge en una pantalla.
El món que ha creat  Orwell és absolutament horrible i pavorós, però per altra banda és brillant i sorprenent degut a tota la complexitat que hi ha, fet que ha fet que m'agradés més tot l'ambient que l'argument en sí.
 
 
 
 
La creació que més m'ha cridat l'atenció d'aquest món ha estat la "neollengua", una nova llengua que intenta disminuir totes les paraules i definicions perquè la gent del futur tengui menys cultura, menys intel·ligència per no pensar i opinar i menys opcions per comunicar-se degut a l'escassetat de les paraules del vocabulari del Partit. Un exemple d'aquesta llengua pot ser amb la paraula "preciós", per dir el contrari de preciós en neollengua seria "nopreciós" i no lleig, o per dir que una cosa és molt preciosa, en neollengua seria "doblepreciós". A part de l'absurditat del procés de la creació d'aquestes paraules, només pensar que una institució política podria ser capaç de fer disminuir el vocabulari d'una Nació per fer-los menys intel·ligents demostra fins a on arriba l'estupidesa humana dels més poderosos.
 
"No veus que la finalitat de la neollengua és limitar l'abast del pensament, estrènyer el radi d'acció de la ment? Al final, acabarem fent impossible tot crim del pensament. En efecte, com pugues haver-hi crimental si cada concepte s'expressa clarament amb una sola paraula, una paraula el significat de la qual està decidit rigorosament i amb tots els seus significats secundaris eliminats i oblidats per sempre? (...) Com vas a tenir un eslògan com el de "la llibertat és l'esclavitud" quan el concepte de llibertat no existeixi?"

Quan vaig acabar la primera part de la novel·la vaig haver d'aturar uns minuts per reflexionar sobre un gran pilar de la novel·la, perquè aquesta novel·la és per pensar, i molt. Arribat a un punt dubtava de l'existència del Gran Germà. Perquè aquesta és la pregunta fonamental: existeix el Gran Germà?
El Gran Germà irromp en la història d'Oceania en un moment inconcret. Winston creu recordar que entorn de la dècada dels 60, vint anys abans de la data en què transcorre la novel·la. A diferència de Goldstein, el Gran Germà no va participar en la Revolució, almenys amb aquest títol. El Gran Germà no realitza aparicions en públic. És glorificat, és el líder, el conductor de l'exèrcit cap a la victòria sobre l'enemic extern, el garant de la victòria sobre la dissidència interna, el cabdill que va proporcionar tots els avançaments científics i tècnics coneguts als seus fills, és el pare, és el Déu. Però ningú recorda haver-ho vist en persona. Ningú recorda en quin moment va aparèixer en la vida pública. No té un origen definit, és un ser gairebé mític sense història, en una societat que, gràcies a la manipulació ideològica i informativa, sap que la història no existeix, que el que avui és demà no serà, no haurà estat mai.
Existeix el Gran Germà? La pregunta és difícil de respondre. Tal vegada sí, tal vegada no.
 
Si m'hagués de quedar amb només una qualitat dels personatges, definitivament seria la seva humanitat. Els dos protagonistes sofreixen al llarg de la història i de cap manera són herois, són persones ordinàries. Aquest punt d'humilitat dins tot aquest món distòpic m'agradat especialment.
 
"Qui controla el passat controla el futur. Qui controla el present controla el passat."
 

sábado, 25 de febrero de 2017



           LA INVENCIÓN DE LA  NATURALEZA








 
 
   TÍTOL: La invención de la naturaleza
 
 
    AUTORA: Andrea Wulf                   
 
   ANY: 2016
 
   EDITORIAL: Taurus






 
 
 
Alexander Von Humboldt va ser un intrèpid explorador alemany i el científic més famós de la seva època. La seva agitada vida va estar repleta d'aventures i descobriments: va escalar els volcans més alts del món, va remar pel Orinoco i va recórrer Sibèria en plena epidèmia d'àntrax.
Capaç de percebre la naturalesa com una força global interconnectada, Humboldt va descobrir similituds entre diferents zones climàtiques de tot el món i va preveure el perill d'un canvi climàtic provocat per l'home.
Va convertir l'observació científica en narrativa poètica, i els seus escrits van inspirar no només a naturalistes i escriptors com Darwin, Wordsworth i Goethe, sinó també a polítics com Jefferson o Simón Bolívar. A més, van ser les idees de Humboldt les que van portar a John Muir a perseverar en les seves teories i a Thoreau a escriure Walden. Andrea Wulf rastreja la influència de Humboldt en les grans ments del seu temps, en àmbits com la revolució, la teoria de l'evolució, l'ecologia, la conservació, l'art o la literatura.
 
Humboldt va néixer a Berlín, llavors regne de Prússia, en 1769 (i va morir a la mateixa ciutat en 1859), i Wulf destaca en el pròleg que, “encara que els seus llibres segueixen acumulant pols a les biblioteques”, els ecologistes i els escriptors que aborden temàtiques de naturalesa es basen sempre en la seva visió, encara que la majoria ho faci sense saber-ho. A pesar que sempre mesurava i documentava, també tenia una mirada poètica davant la bellesa del món i parlava dels ràpids del Orinoco com si hi hagués «un riu fet de boira suspès en el seu jaç». Cap científic havia parlat així abans de la naturalesa, assenyala l'autora.

Amb una infància complicada per la mort del seu pare, Humboldt va rebre la millor educació possible amb el seu germà gran Wilhelm, residents a Berlín. Els dos germans varen ser molt diferents entre ells, mentre Wilhlelm es va decidir pel món de les lletres i el dret, Humboldt es va decidir pel món oposat, la naturalesa i la biologia. També va ser un pioner a estimar i acostar-se a la naturalesa més enllà de la tradicional perspectiva antropocèntrica de l'època que dominava des de les teories d'Aristòtil. I de veure-la no com un conjunt harmoniós creat per un Déu, sinó com un sistema en permanent lluita, amb unes lleis que l'ésser humà havia de comprendre, i sobretot creada per la Terra i no per cap Déu. En cas contrari, va avisar, aquest mateix ésser humà «tenia el poder de destruir l'entorn, i les conseqüències serien catastròfiques», teoria que s'ha complert. Per tant va viatjar a molts de països per investigar i recollir plantes o roques per després investigar-les i escriure els seus propis llibres.




 
Durant el viatge de Humboldt a Estats Units i el seu recorregut per aquestes terres, va quedar horroritzat pel negoci d'esclaus que en l'època era molt comú a les colònies. Malgrat aquestes accions, Humboldt va defensar sempre que la justícia, la igualtat i la llibertat eren més importants que els nombres o les riqueses d'uns pocs, com també va defensar  que no hi havia races superiors ni inferiors, al marge de qualsevol nacionalitat, el color o la religió, tots els éssers humans procedien d'una mateixa arrel i totes les persones estaven dissenyades per la llibertat. Quan va acabar de visitar Estats Units va decidir anar a Llatinoamèrica on es va trobar més del mateix. La esclavitud era tirania, i durant els seus viatges anava anotant en els seus diaris amb descripcions i imatges les desgraciades vides dels esclaus que anava trobant: l'amo d'unes terres els obligava a menjar els seus propis excrements o els torturava amb agulles. Una història també realment horrible era la d'un missioner que li havia que li havia arrencat els testicles d'una mossegada al criat que treballava en la seva cuina per besar a una jove.

En 1804, Humboldt arriba a París des d'Estats Units després del seu periple de cinc anys a Sud-amèrica i és rebut com un heroi. Tornava amb les mans plenes: caixes abarrotades de quaderns amb anotacions sobre el terreny, centenars de dibuixos i d'anotacions astronòmiques, geològics i meteorològics. Més de 60.000 exemplars de plantes i 6.000 espècies, de les quals 2.000 eren noves per als botànics europeus. Tenint en compte que fins llavors no es coneixien més de 6.000 espècies, la xifra era realment sorprenent.
 
El fet que La invención de la naturalesa presenta a Humboldt com el gegant que va ser i el que hauria de seguir sent, no significa que Andrea Wulf hagi escrit un panegíric ni molt manco. La seva objectivitat no es perd quan enfronta les contradiccions o els aspectes negatius del personatge. Gegant, sí, però humà. La gran xifra de personatges en els quals va influir o amb els quals va tenir tracte, que vénen a ser la mateixa cosa, és francament increïble. Qualsevol dels grans científics han estat  influïts per Humboldt, però a més altres personatges com Pushkin, Thomas Jefferson, Thoreau o Simón Bolivar, per exemple (la relació seria llarga) es van declarar deutors del seu pensament.
 
En part també es capta la concepció diferent de la ciència que tenia Humboldt, amb una mirada romàntica que la convertia en una aventura i una preocupació no només ètica i científica, sinó també estètica, que avui s'ha perdut pràcticament del tot a Europa, en comparació amb Llatinoamèrica, on avui encara es recorda el seu nom. Es nota que Humboldt es preocupava del llenguatge, de la forma poètica de la forma en què expressava les seves teories.
 
Llegir aquest home ha estat un repte nou però molt entretingut, interessant i sobretot molt curiós. M'ha agradat molt la total compenetració de la naturalesa amb la poesia i com l'escriptora ha sabut plasmar tota la vida de Humboldt d'una manera tan amena i curiosa, amb moltes referències i imatges per complementar la història a la perfecció. Definitivament, ha estat un descobriment genial ja que personalment no coneixia l'existència d'aquest científic tan amant de les lletres i la poesia que tant m'ha captivat i fascinat. També m'ha sorprès la quantitat de cites que he anat marcat a mesura que llegia, per la seva importància dins la biografia de Humboldt o perquè simplement eren interessants o curioses. En conclusió, La invención de la naturaleza ha estat un llibre molt estimulatiu i interessant que mostra amb molta delicadesa i cura la vida d'un científic molt important que desgraciadament la història ha oblidat.
 
"La Terra es poesia viva, no una Terra fossilitzada, sinó un espècie viva. Aquesta era la naturalesa de Humboldt, plena de vida. L'arribada de la primavera, concloïa Thoreau, era com la creació del Cosmos a partir del Caos. Era vida, naturalesa i poesia, tot al mateix temps".
 
 



 

domingo, 30 de octubre de 2016

TRENES TALLADES, RECORDS D'UNA NENA DE RÚSSIA







TÍTOL: TRENES TALLADES,
RECORDS D'UNA NENA DE RÚSSA

AUTORA: ROSER ROSÉS                                               

EDITORIAL: CAL·LÍGRAF

ANY D'EDICIÓ: 2016



Sinopsis: "Trenes tallades. Records d'una nena de Rússia", és el relat corprenedor dels anys d'exili forçat de la Roser Rosés, una nena de 12 anys, que l’any 1938 va ser enviada pels seus pares a la URSS per a salvaguardar-la dels estralls de la Guerra Civil,  del que va tornar l’any 1947 convertida en una dona amb una sensibilitat i una formació incompatible amb l’Espanya franquista.
 
És la història lúcida, tendra i intensa d'una infantesa i adolescència marcades per les guerres que ha tardat molts anys en poder ser explicada. 
 
«Quedaven enrere a l’URSS set anys i mig de la meva vida, set anys i mig de vivències inimaginables a través dels 12.000 quilòmetres de desplaçaments i perilloses evacuacions que havia hagut de fer a causa de la maleïda guerra; allà quedaven una part de la meva infantesa i tota la meva adolescència, en una estada que havia esdevingut molt més llarga del que ningú havia previst, en aquell immens país. M’emportava amb mi uns estudis, unes alegries —poques— i molta dissort. I la sensació de sentir-me forta i afortunada per haver sobreviscut a tot.»
 
 
Aquesta autobiografia és magnífica, m'ha encantat. La història de na Roser Rosés és digna d'admiració, per tot el que conta i recorda d'aquell infern, tant com la forma de fer-ho. La narració és agradable, fluïda i molt propera, encara que també utilitza expressions molt catalanes que fins i tot, he hagut de cercar al diccionari, però sense fer feixuga la lectura, fent-la encara més original i única.
 
La composició del llibre m'ha semblat molt encertada per la composició de la introducció i l'epíleg, amb forma d'entrevista directa amb na Roser Rosés, una forma més personal d'explicar tota la història. Al principi pot semblar que no serà una narració dura, més bé sembla un viatge turístic fet per una nina de 12 anys però, a mesura que tot avança, es pot apreciar perfectament la foscor que s'aproxima, cada cop més ràpid. Pensar que milers de nins i nines espanyols varen marxar per fugir de la pròpia guerra del seu país, per anar directament a una altra encara més gran, com va ser la Segona Guerra Mundial, és aterrador.
 
 
 
 


 
La presència de fotografies facilita molt la lectura al lector, ja que gràcies a elles pot captar perfectament l'atmosfera de tots els viatges que fa fer na Roser al llarg de tot el seu exili. Hi ha una en particular al principi del llibre, que crec que capta molt bé la essència de tota la seva autobiografia; es una fotografia en blanc i negre de na Roser amb les seves trenes o trunyelles tallades, un símbol clarament de la guerra, i principalment del llibre, donant així el seu títol.
 
 
D’altra banda, tal i com l’autora explicar al final del llibre: “La meva intenció no ha estat, en cap moment, dramatitzar els fets tan difícils que m’ha tocar viure ni expressar victimisme, malgrat que, com milers i milers de persones, he estat un víctima innocent més de les dues guerres”. En efecte, Rosés narra la història amb una gran serenor, lucidesa i pau interior, la qual cosa resulta cent vegades més punyent per al lector que qualsevol dramatització. 

Quan vaig acabar el llibre em va venir la sensació de que volia conèixer més la història de la protagonista, no tant la vida passada, sinó la present, com li ha anat tots aquests anys, tenint en compte el  passat que la va marcar per sempre. El llibre menciona breument com està vivint actualment amb tota la seva família, però m'ha faltat molt més, encara que és bastant comprensible la falta de documentació de després, sabent tot el que va passar.



 
 
 
És un llibre preciós que tothom hauria de llegir, per la seva bellesa i crueltat, per saber el mal que fan les guerres i com poden canviar vides senceres en qüestions de segons. Aquesta dona és clarament un exemple de superació personal, per part meva té tota l'admiració del món.


martes, 11 de octubre de 2016

LA PELL FREDA








TÍTOL: LA PELL FREDA

AUTOR: ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL

EDITORIAL: LA CAMPANA







                                   
 
Quan el van desembarcar a la platja amb una xalupa, el va sorprendre que l’únic habitant de l’illa no sortís a rebre’l. Però aviat descobreix que apareixen cada nit molts visitants misteriosos i amenaçadors. Des d’aquest moment, la seva vida -que haurà de compartir amb el brutal Batís Caffó i Aneris, la de la pell freda- es converteix en una lluita frenètica amb ell mateix i amb els altres, on es barregen els sentiments de rebuig i de desig, de crueltat i d’amor, de por i d’esperança.
 
 
                                                                                                        RESSENYA
 
 
"Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament prop d'aquells qui estimem"
 
 
 
 
 

"La Pell Freda" és una novel·la apassionant, repleta d'intriga i d'aventura que, al mateix temps, ens fa experimentar els grans interrogants de la condició humana. El rebuig a lo desconegut, el desig, la crueltat, l'amor, la por i l'esperança, són només algunes de les fases d'un viatge al centre de les pròpies experiències humanes, que ens obliga a replantejar-nos no només la nostra mirada sobre el món sinó, sobretot, la mirada cap a l'exterior i tot allò que ens envolta.
 
L'argument és molt simple i senzill, però molt inquietant per la presència només de tres personatges principals, els quals podrem veure créixer i evolucionar d'una manera asombrosa. Sobre la temàtica podria estendre'm fins a l'infinit, ja que l'autor parla sobre moltíssimes coses diferents, però la principal és que el llibre inclou contínues reflexions sobre la condició humana i sobre l'evolució de la conducta de l'ésser humà a nivell individual i social. Llegint sobre l'autor, vaig descobrir que era antropòleg i no escriptor, la qual cosa va encaixar totes les raons del perquè d'una trama tan antropològica, envoltada dins la conducta de l'ésser humà en diferents entorns i situacions.
 
 
 
 
 
 
Segurament podria dir-se moltes coses de La Pell Freda, ja que són nombroses les perspectives des de les quals pot ser valorada i analitzada. No em cap dubte que aquesta multiplicitat d'interpretacions sigui que, abans de res, al fet que no pertany a un gènere perfectament delimitat. En un primer moment sembla que estiguem davant un relat fantàstic o de terror, però aviat descobrim (doncs l'autor ho deixa clar ràpidament) que el que llegim està travessat a més per altres propòsits no tan fàcils de situar.
 
També destacar els jocs de paraules que emplea l'autor en referir-se a la criatura que viu amb ells en el far com Aneris (escrita a l'inrevés forma la paraula Sirena) i als de la seva espècie com Citauca, (Acuàtic llegida a l'inrevés). I per descomptat la més evident, el coprotagonista Battís Caffó, tot junt és batiscafo (tipus de submarí). Bastant original e interessant.
 
 
 
 
 
El que més m'ha agradat ha estat la complexitat de la història, encara que el seu argument és molt simplista. L'ambient tan claustrofòbic i tenebrós, amb les perfectes descripcions tan misterioses del paisatge marí i l'illa, fan una combinació de ritme de lectura ràpid i inquietant. De vegades, pot resultar repetitiu, ja que la història transcorr en un mateix escenari, amb molt pocs personatges i amb poca acció. El final em va deixar una mica freda, sobretot perquè no vaig entendre molt bé què volia transmetre amb ell l'autor.
 
 
Un altre tema bastant impactant dins el llibre, és la relació que té el protagonista i en Caffó amb n'Aneris. Des de pràcticament el començament de la novel·la, ja és pot apreciar la relació tan estranya, tensa i complicada que en Caffó i n'Aneris tenen, ell tan sols la vol com un serva i objecte sexual, mentre ella com que no és humana i té la part de monstre tan diferent, aporta un punt de vista de indiferència, fins que arriba el protagonista. Realment el protagonista es va enamorar de ella, o tan sols la volia per complaure els seus desitjos? Va florir l'amor d'ella per ell també? Tal vegada sí, o tan sols només necessitaven tenir un poc de companyia sentimental i carnal.
 
És mentida: el setè dia el bon Déu no va descansar. El setè dia la va fer a ella i ens la va amagar sota les onades."
 
Per acabar crec que el punt més fort de la novel·la és el descobriment dels seus personatges a les solituds humanes i la por a lo diferent, que ens obliga a cercar el nostre vertader jo. El punt menys fort de la novel·la, és que no arribam a conèixer realment a fons que són els "granots", ni els seus ideals, encara que això ajuda a crear més misteri a la trama.

Una novel·la de ciència- ficció amb molts de temes controvertits, bastant original, amb un ambient claustrofòbic i d'una lectura ràpida i entretinguda.


 

martes, 4 de octubre de 2016

LOS GIRASOLES CIEGOS


  
                                                    LOS GIRASOLES CIEGOS




AUTOR: ALBERTO MÉNDEZ
PUBLICADA EN EL AÑO 2004 CON LA EDITORIAL ANAGRAMA


Resultat d'imatges de los girasoles ciegos




Esta obra no es otro libro más sobre la Guerra Civil, sino todo lo contrario. No la definiría como una simple novela de ficción histórica, más bien es una novela de ficción histórica de las duras y realistas, aquellas que conmueven de verdad. Trata sobre la Guerra Civil, sí, concretamente sobre republicanos que viven en primera persona las barbaries de la guerra, aunque también hay protagonistas supuestamente del Régimen, pero que detrás de esas máscaras de hierro, podemos encontrar personas de carne y hueso.

El libro está divido en cuatro capítulos llamados "derrotas", por lo que ya se ve el ánimo del autor. En cada una de ellas hay un supuesto narrador que dice haber encontrado los datos (cartas, documentos, actas, testimonios...) debatiendo así muchos temas como la vida, la muerte, el sufrimiento, la lucha, la supervivencia... Al estar dividido en cuatro relatos, podemos pensar que no tienen nada en común entre ellos, pero todos al final, se entrelazan de una manera magnífica para unir todas las historias.


Derrota 1, "Si el corazón pensara dejaría de latir"

En este relato se cuenta como condenan a muerte al capitán Alegría, un traidor del Régimen. Este ha sido el segundo relato que más me ha gustado. Las descripciones del ambiente, los diálogos, la tensión, todo bien unido para crear un capítulo corto pero intenso. Cuando el capitán Alegría cuenta todas las sensaciones que tiene antes de morir fusilado por su propio bando, es totalmente desgarrador, por un momento puedes pensar que hay esperanza pero después te das cuenta de que es nula, de ahí que todos los relatos se llamen "las derrotas". Si me tuviera que quedar con una escena clave, sería cuando llevan a los condenados al encuentro con su propia muerte. Esos minutos antes, dentro de un camión con personas desconocidas, aunque en ese momento no debe importar, porque cualquier muestra de afecto de cualquier persona antes de morir, debe ser oro, aunque sea de un desconocido. Algo tan simple como un apretón de manos, puede aliviar un poco el sufrimiento.

"A mitad de camino, una mano buscó la suya y su soledad se desvaneció en un apretón silencioso, prolongado, intenso, que le dio cabida en la comunidad de los vencidos. Tras la mano, una mirada. Otras miradas, otros ojos enrojecidos por la debilidad y el llanto sofocado. "Perdóname", dijo y se zambulló en aquel tumulto de cuerpos desolados"


Derrota 2, "Manuscrito encontrado en el olvido"

Este ha sido sin duda mi relato preferido de todos. Posiblemente sea el más duro y conmovedor, y también uno de los más interesantes. El relato nos cuenta la huida de un joven republicano de 17 años, con su novia, recientemente fallecida, y su bebé. El hecho de que haya un bebé en la historia, puede ser un factor muy enternecedor para el lector, el cual puede producir más sufrimiento al leer el relato. La dureza del ambiente y la búsqueda de la supervivencia, son los factores claves para la derrota en este capítulo, dónde vemos a un joven buscando desesperadamente alimento para él y su bebé, y un cobijo donde refugiarse del frío. Es totalmente desgarrador ver como el joven sabe que su hijo no tendrá un futuro en el que crecer, ni una madre a la que abrazar. Nunca pensé que esta historia, de tan solo 20 páginas, me pudiera afectar tanto emocionalmente, no solo con las descripciones, que como he dicho antes son aterradoras y muy duras, sino por la voz de la muerte, que podría ser perfectamente un personaje más del libro, acechando en cada página.


"Mi hijo, nuestro hijo, que ni siquiera sabe que fue concebido en el fulgor del miedo, morirá enfermo de derrota"


Derrota 3, "El idioma de los muertos"

Este es el relato que menos me ha gustado de todos, en parte porque me ha parecido un poco repetitivo respecto al primer relato, aunque cada uno tenga sus matices diferentes que los convierte en únicos. En este capítulo, o tercera derrota, un preso, el soldado republicano Juan Serna, cuando descubre el interés que un coronel (presidente del tribunal que debe juzgarle) y su mujer demuestran por el hijo que él conoció y vio morir, habla y habla sobre ese hijo (un chico que murió fusilado por su delitos) y lo convierte en el héroe que quieren sus padres en un intento más de rascar algunos días a la vida. Pero la mentira le termina asqueando demasiado y cuenta la verdad. Verdad que indiferentemente le llevará a la muerte. Aquí vemos un tema muy común, la búsqueda de la gloria y de un héroe inventado, posiblemente para tener más prestigio o buscar diferentes excusas que te salven de tu pena, aunque muchas veces no te sirvan de nada, como en este caso.

"Sigo vivo. No quiero contar el tiempo ni hablarte de lo que pasa a mi alrededor, pero cada vez fracaso más cuando recurro a mi memoria. Poder pensar todo esto es el privilegio de un condenado, es el privilegio de un esclavo"



Derrota 4, "Los girasoles ciegos"

La historia, o la cuarta derrota, que cierra el libro transcurre en la asfixiante vida cotidiana del nuevo régimen. En ella se habla de Ricardo. Un “topo” al que toda la familia protege. Desde el armario en el que vive encerrado contempla horrorizado el acoso que su mujer sufre por parte de un cura, profesor del hijo del matrimonio. Este relato a medida que lo lees puede parecer bastante normal e ordinario, pero el final impacta, aunque ya lo huelas al ser una "derrota". Desgraciadamente, ese es el final que tiene mucha gente que no puede aguantar una guerra, madres y padres que ven como sus hijos tienen que ir a luchar al frente, pero que no saben, ni siquiera, si volverán a verles, o la presión de saber si descubrirán que tienes tus propias ideas, pensamientos, sentimientos, diferentes a las de ellos. Puede que cada uno tenga un bando preferente, pero al menos, hay que conocer ambas historias.

"Que alguien quiera matarme no por lo que hecho, sino por lo que pienso... y, lo que es peor, si quiero pensar lo que pienso, tendré que desear que mueran otros por lo que piensan ellos. Yo no quiero morir que nuestros hijos tengan que matar o morir por lo que piensan"


Su autor, Alberto Méndez, murió desgraciadamente once meses después de la publicación de esta novela, dejándole así sin el sabor de la fama que tendría varios años después, aunque su memoria perdurará dentro de este libro, para siempre.

miércoles, 20 de julio de 2016

LA CARRETERA




                                                           



 
                  TÍTULO: LA CARRETERA

         EDITORIAL: LITERATUR MONDADORI             

                  NÚMERO DE PÁGINAS: 210







                                                                       RESEÑA



"A veces el niño hacía preguntes acerca del mundo que para él no era ni siquiera un recuerdo. Se esforzaba mucho para responder. No existe pasado."
 
Primer libro que leo de este autor y no quiero que sea el último. La historia es fàcil de reponer: un hombre y un chico (así, sin nombres) intentan sobrevivir a la desvastación de Estados Unidos viajando a pie por la carretera. No se sabe específicamente que sucedió como para que todo esté muerto, desolado, cubierto de cenizas, y tampoco importa. Lo revelante es la relación entre esas dos persones que solo se tienen la una a la otra y tratan de apartarse de los grupos caníbales y de los ladrones mientras buscan provisiones para soportar el día a día.
 
Ni el narrador ni los personajes mencionarán el origen de esa tragedia (eso me frustró mucho al principio) en donde los supervivientes están obligados a vagar en búsqueda de alimentos y de elementos que permitan pasar el invierno. A pesar de que lo más importante sea la relación padre e hijo, hay una atención muy minuciosa en las acciones que realiza el hombre. También resulta interesante el contraste entre la inocencia y la bondad del niño frente al estado de alerta permanente del hombre. Hay una concepción de "los buenos y los malos" que el hombre va inculcando. No sé hasta qué punto sirve en una situación tan desesperante como la que están pasando, pero se comprende que el padre trate de protegir al hijo de las divisiones tan confusas que hay. Lo bueno es que los papeles se invierten en muchas ocasiones y es el chico quien educa al padre, dándole un par de lecciones desde su punto de vista infantil.
 
La novela adquiere cierta monotonía gracias a esa única relación que se desarrolla en el libro. Los demás cruces con personas suelen ser violentos o penosos. Un detalle que observé: casi no hay mujeres en la trama y la mayoría de ellas están embarazadas, lo cual me hizo pensar algunas cosas desagradables que es mejor no escribir. No hablan y, si lo hacen (como la única mujer medianamente importante en la novela y a la cual se la deja muy mal parada, para variar), dicen poco y nada. Es curioso.
 
No creo que nadie disfrute leyendo este libro. "Disfrutar" es una palabra que no encaja con este libro. Es una novela que se sufre, se padece. Se sobrevive a cada escena llena de cenizas y de ese frío que era "capaz de romper rocas". Aunque una vez que concluye, se puede reflexionar en paz sobre la condición humana y el fino hilo de esperanza que atraviesa la obra.
 
En mi caso, yo lo pasé muy mal leyendo la novela, rompiéndome la cabeza constantemente por intentar averiguar las respuestas de las preguntas que rondaban en mi cabeza durante toda la lectura. Al leerla no pude dejar de pensar en el suicido. ¿Por qué no acabaron por suicidarse los protagonistas, ante la situación tan fuerte que estaban viviendo? A mitad de la novela podemos ver como hay ciertos momentos en los que el protagonista piensa en la opción del suicidio como su única salida hacía la calma, pero nunca lo llega a cometer. ¿Por qué? (Otra vez). Por su hijo. Porqué el padre siempre quiere lo mejor para su hijo y quiere que tenga una vida feliz, aunque ello conlleve tener que sobrevivir ante esas condiciones tan extremas. La esperanza es lo último que se pierde en la novela y eso es lo bonito de descubrir, entre todo el halo de destrucción, ceniza y muerte que hay en el libro. Yo creo que solo por eso ya merece la pena leer a McCarthy.
 
 
 "Y luego, ya a oscuras: ¿Puedo preguntarte algo?
Naturalmente.
¿Qué harías si yo muriera?
Si tú murieras yo también querría morirme.
¿Para poder estar conmigo?
Sí. Para poder estar contigo.
Vale."
 
"Todas las cosas bellas y armónicas que uno conserva en su corazón tienen una procedencia común en el dolor. El hecho de nacer en la aflicción y la ceniza. Bueno, susurró para el chico que dormía. Yo te tengo a ti."
 
 
 
 

miércoles, 1 de junio de 2016

LA PLAÇA DEL DIAMANT



                                                  LA PLAÇA DEL DIAMANT




TÍTOL: LA PLAÇA DEL DIAMANT

AUTORA: MERCÈ RODOREDA                    

EDITORIAL: CLUB JOVE EDITORIAL

NOMBRE DE PÀGINES: 252 PÀGINES








                                     RESSENYA



"I jo amb aquells ulls al davant que no em deixaven com si tot el món s'hagués convertit en aquells ulls i no hi hagués cap manera d'escapar-ne."
Una autèntica delícia des del principi fins al final. Es tracta d'una novel·la plena de sensibilitat que emociona moltíssim gràcies al talent narratiu d'una escriptora, que, com a tècnica narrativa és capaç de camuflar totes les seves ideologies, tant polítiques com sentimentals sota un llenguatge emblemàtic. La novel·la tracta diferents temes com el masclisme, la segona República, la Guerra Civil i la postguerra. Tot i així, els fets més polítics de la guerra queden molt desdibuixats, al fons, mostrant al lector la conseqüència de tot allò: el patiment de la població, sobretot les dones vídues de guerra i els seus fills que moren de gana.

La narradora de la novel·la, na Natàlia, una dona real de l'època, que explica en primera persona i molt amenament com és la seva vida de casada amb en Quimet i tota les relaciones del seu voltant. Al principi de la trama es pot veure clarament la presència i la manifestació masclista del protagonista masculí, la qual cosa no em va estranyar gairebé gens, ja que durant els anys quaranta a Espanya, el masclisme era molt comú dins la societat (encara present avui en dia). També es pot apreciar com en Quimet transforma completament a na Natàlia, fins i tot llevant-li la seva identitat i canviant-la per una altra, na Colometa, una dona idealitzada pel seu marit.

"Eren morts els que havien mort i els que havien quedat vius, que també era com si fóssim morts, que vivien com si els haguessin matat."

L'escena que més em va impactar va ser quan na Natàlia ha de deixar al seu fill en una colònia de nins refugiats per la guerra. Allà es veu clarament la pobresa de l'època i com la desesperació d'una mare sola amb els seus fills és més gran que la mateixa esperança. L'absència del pare també influeix molt en la família, sense la figura paterna, una família de l'època es pot veure desestructurada, així que el feminisme comença a sorgir i a florir per part de na Natàlia.

A mesura que el llegia anava pensant com s'havia de sentir na Natàlia, amb tota la seva innocència, davant el paper masclista del seu home. Ella sempre es demanava perquè no hi havia justícia, una justícia igualitària per l'home i per la dona. Justícia en l'amor. Justícia en la vida. Amb l'estil impecable i senzill i l'ambient que és capaç de crear na Mercè, podem trobar la majoria de les respostes a totes aquestes preguntes. Això és el que fa aquesta novel·la tan especial i única.

Un fragment que em va cridar molt l'atenció va ser aquest: "Era molt trist que nosaltres, que érem gent de pau i d'alegria, haguéssim de veure'ns embolicats en un tros d'història com aquell. I entre glop i glop de cafè encara em va dir que la història més valia llegir-la en els llibres que no pas escriure-la a canonades." Perquè això és el que ocorre en la nostra actualitat. Per què persones que no tenen la culpa han de sofrir? Per què les persones més innocents són les que pateixen més? Per què hi ha tanta ignorància? Respostes que encara avui en dia ningú ha trobat, i que ni tan sols, es dedicaran a cercar perquè pareix que l'orgull és més important que el benestar humà.

Per acabar volia fer una menció especial al pròleg d'aquest llibre que tant m'ha fascinat. A més a més de mencionar els seus altres llibres fa una menció en particular al català i als seus lectors que em pareix impressionant i meravellosa. "Voldria que tots els que llegissin la meva novel.la participessin en la meva emoció. Em fa contenta pensar que entre tants milers de lectors com ha tingut i continua tenint n'hi ha molts que no havien llegit mai res en català i que és llegint-la que han descobert que la nostra és una llengua civilitzada, culta, important. Em fa contenta així mateix pensar que aquesta novel.la senzilla i humana ha dut el nom de la plaça del Diamant de la vila de Gràcia i amb ell el de Catalunya a tants països llunyans."

I a mi em fa contenta llegir-te a tu Mercè.